Registre d’un dia de pluja
Plou. Plou i plou. La paraula, plou, em recorda a una de les tantes conferències que he anat en aquesta vida de Josep Piera. En una d’elles, concretament, explicava com va descobrir la seua llengua: que quan llovia pareixia que no caiguera tanta aigua com quan plovia. Perque quan plou, cau més aigua. I ara plou; però no m’espante, perquè nosaltres tenim la mesura de l’aigua presa.
Generalment, a casa, sempre sé quan plourà. Hi ha dos tipus de núvols, els que venen del nord, de Gandia, i els que venen del sud, de les Marines. Bé, també ve la pluja de la Vall d’Albaida, de l’interior; però la seua arribada no sol ser tan espectacular, perquè entra pel llit del Serpis, un congost serpentejant, espaiet, com en silenci, i la pluja de la vall d’Albaida sempre ve bonica i suau.
Les altres dues, la del nord i la del sud, en canvi, avisen abans d’arribar. Les pluges del nord entren per Gandia, i van recorrent cap al sud les muntanyes de la Safor, el límit natural de la comarca; ressegueixen la forma de ferradura com de puntetes, deixant al seu pas una cortina grisa. I quan veus que en Ador està plovent, saps que a La Font d’En Carròs no tardarà ni mitja hora.
L’altra pluja és la de les Marines, la que tenim ara. És més letal; però arriba avisant en forma de tronada, i de núvols amenaçadors negres, entrant des de la Vall de Gallinera. Semblen exèrcits d’ombra aterradors, amb la música amenaçant dels trons. A poc a poc, com si es despertaren amb malícia, la Safor i el Montdúver s’uneixen a aquest cor, i els apareixen fums de tempesta de ningú sap on. I sobtadament, per sorpresa, comencen a caure gotes de pluja pesades, grosses, cansades, unes gotes com les de la paraula Plou. I el temps s’enganxa, i les gotes es converteixen en cabassos d’aigua que sembla que estiguen tirant des de dalt, amb gana, amb una malícia divertida, com en una cordà d’estiu.
Perquè la pluja de setembre no deixa de ser com una cordà d’estiu, sobretot quan l’envien les bruixes de la Vall de Gallinera