La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

L’art de deixar-se maquillar

Decidisc quedar-me a la tele per avançar un poc de feina de cara al cap de setmana, i me’n vaig al Carrefour per a comprar-me el dinar: un tupperware d’arrosset a banda de puta mare que alguna persona molt amable del Carrefour s’ha passat el matí cuinant per a que jo poguera comprar-lo al mòdic preu de 4 euros. A la caixa, la xica se’m queda mirant profundament als ulls. I llavors caic: osti, el maquillatge!

Porte una capa d’un dit damunt la cara; i tanmateix, tot i que fa 4 hores que m’han tapat la pell amb una passadeta de pintura, aquesta (la pintura) roman intacta. Lorena, la maquilladora, és una professional. Si poguera saber com s’ho fa, no només m’ho faria jo mateixa, sino que el meu post seria sobre l’art de maquillar. Tanmateix, hi ha un altre art, més subtil, més resignat i que necessita d’autocontrol: l’art de deixar-se maquillar.

Arribe cada dia a les 10 del matí en punt, i comença una rutina per la qual, feu-vos-en a la idea, hi passe totes els dies durant les meues 13 setmanes d’estiu. La primera etapa és fàcil: cobrir la pell amb maquillatge. Primer em fa tota la cara, amb una espongeta, amb tant d’ímpetu que un dia em farà una moradura a la galta.

I després la part més desafiant per a qualsevol professional: les ulleres. Les blaüres que tinc baix dels ulls, i que alguna volta la gent m’ha preguntat si és que m’havien donat dos colps de puny, de tan blaves que les tinc. Ahi Lorena s’entreté.

– Arriba!- em diu. I això vol dir que alce els ulls i la mirada. O es pensaveu que maquillar-se és estar-se quieta i ja està? Doncs ale, "arriba" i amunt. Alguna vegada li he fet brometa a Lorena.

– Ai, xica, cada volta que dius arriba em ve l’instint d’alçar-me i començar a fer gimnasia sueca!- Jo m’ho ric, però sembla que a ella no li acabe de fer gràcia, de vegades.

I després de la cara, quan ja em té uniformement impermeable, toca els ulls, que és el més difícil. Per a fer la ratlla, suca el pinzellet en una tassa plena de polvos negres, compactes, i després em clava el pinzellet entre les pestanyes.

– Quieta.

No sé si vos han clavat mai un pinzellet entre les pestanyes. No és especialment dolorós, però resulta molest, i la parpella, que en aquests moments adquireix personalitat pròpia, comença a voler moure’s. I jo a resistir, que Lorena m’ha dit quieta. Si no, la ratlla dels ulls se’n va a fer la mà. Després la ratlla va baix de les parpelles. Més força de voluntat, encara.

I el que se’m fa com una tortura definitiva és el rímmel. Perquè Lorena no posa el rimmel com se’l posaria qualsevol dona, una passadeta i ale. No. Ella el passa a consciència, estirant amunt les pestanyes, sucant i tornant a sucar el pinzellet, i passant de nou a les mateixes pestanyes tota aquella pintura apegalosa. I al final queden denses i compactes, com si fóren postisses.

Quan després aparesc en pantalla es veu un resultat natural, agradós i resultó. Però la gent, ni des de les seues cases i des del Carrefour quan me’n vaig a comprar-me el dinar, no pot arribar a imaginar-se com de difícil pot arribar a ser l’art de deixar-se maquillar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.