Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 de març de 2020
1 comentari

Confinament, dia 14

26 de març

Els dies s’escolen en una dinàmica rutinària procliu a l’esterilitat. Avui, a més, ha fet un dia fred i hivernal. A Girona, plovia i podria haver nevat, tenint en compte els quatre graus que marcava el termòmetre. Dia amb més comunicacions, videoconferències on l’ensopiment ens porta a incrementar lentitud en els reflexos. La resignació és un sentiment que perillosament s’estén en la psicologia col·lectiva.

Hora llarga de llegir i contestar correus. Algunes hores per llegir documents amb informacions que, més que data, semblen tenir hores de caducitat. Faig bé de reduir a dosis homeopàtiques la ració diària de notícies.

Això sí. Per fi, després d’un parell de dies, he escrit l’article per a la revista Barret Picat. Un de llargament gestat en què reflexió global i personal es combinen per portar el lector per viaranys no sempre previsibles. Crònica crítica sense renunciar a la poesia. Curiosament, m’hi he estat força temps corregint i reescrivint –fet inhabitualment en mi, tendent a la prosa destralera i improvisada–. No arribo, esclar, a la pràctica de Jordi Sierra i Fabra, que escriu a raig, amb vocació estajanovista, que mai no revisa ni una sola coma. Un dels meus correctors de narrativa, em confessava el meu editor, era un perfeccionista que entrava i sortia sovint en un centre psiquiàtric. No descarto que abans de mi s’hagués enfrontat a l’emperador de la novel·la juvenil i exredactor de SuperPop.

 

En fi, comparteixo un parell de paràgrafs –bestreta literària– de l’article, per a gaudi dels meus incondicionals:

 

Barcelona, 16 de juny de 1989. Per primera –i darrera vegada– assisteixo a un concert de Bob Dylan. El recital es fa al Palau dels Esports, probablement l’espai amb pitjor acústica de la ciutat. Sóc a prop de l’escenari. No recordo teloners. Si la memòria no m’enganya, l’espectacle comença amb el quart d’hora de retard reglamentari. Amb una escenografia austera i insípida, amb una banda extensa de músics d’estudi acostumats a fer soroll  sense requerir massa wats, amb una interpretació professional i desmenjada, la música arrenca. Dylan s’incorpora a l’escenari d’esma, com si entrés a un supermercat soviètic. Ja havia sentit alguns dels seus discos enregistrats en concerts, de manera que ja estava avesat a horribles versions en directe dels seus temes, i a comprendre que aquest cantautor jueu nascut a Duluth, Minessota, el 1941, i que va manllevar el nom al poeta gal·lès maleït, nàufrag en oceans etílics Dylan Thomas, funciona millor en la intimitat de l’estudi, en el necessari aïllament incompatible amb la condició de l’star system musical i la seva condició de mite –que per la gasiveria de la seva gestualitat, no gosaria a afegir “vivent.”– 

(…) 

 

Molts anys després, mentre he sentit infinitament el disc en diverses versions (i, ho confesso, oblidat el vinil en un racó, darrerament des de l’Spotify, al meu mòbil) vaig sentir certa curiositat per la noia de la foto, la mateixa que va inspirar Don’t think Twice. El somrís amb un punt de melangia, el fred expressat al rostre, el pas ferm entre els carrers nevats,… suggerien quelcom més del que voldria transmetre una icona dels seixanta. És el que passa sovint en les pròpies fotografies, quan tracten de captar un instant efímer i que sovint expliquen una història més enllà de l’anècdota, que sovint reflecteixen sensacions latents que ens preparen per a la nostàlgia. La noia, que aleshores tenia vint anys, es deia Suze Rotolo. Era la filla d’uns immigrants italians que van créixer a Queens, i militaven al Partit Comunista. La pròpia Suze també era una activista d’esquerres que, en bona mesura, va marcar l’inicial flirteig de Dylan amb els ambients polítics i intel·lectuals del Village, i que es reflecteix en les primeres composicions falsament compromeses. Tanmateix, com no resulta difícil d’imaginar, la relació va resultar problemàtica. Ella, la seva xicota oficiosa des dels seus disset anys, va marxar un temps a estudiar art a Itàlia –de fet, posteriorment serà coneguda com a artista plàstica–, empesa per la seva mare a marxar de Nova York en intuir el músic com a potencialment problemàtic. No anava desencertada. Dylan, com bona part dels habitants accidentals del Village era massa egocèntric. La pròpia bohèmia del barri era un terreny massa sísmic per mantenir la mínima solidesa en qualsevol relació estable. En les memòries que Rotolo va publicar el 2008 va confessar que “Bob era carismàtic, la llum d’un far. També era un forat negre. Necessitava suport i protecció constants. I jo era incapaç de donar-li això a cada instant, probablement perquè jo mateixa també necessitava aquest suport i protecció(…) No podia suportar tota la pressió, la premsa, les veritats i les mentides que implicava viure amb ell.” Mesos després d’aquella fotografia, Suze va quedar embarassada i va avortar. La parella no va superar aquest episodi, i es van separar definitivament l’any següent.

En el segon paràgraf, em refereixo a la portada del disc “The Freewhelin’”, segon àlbum d’en Bob Dylan. L’article m’ocupa bones quatre planes, i té aquest esperit cultural bo per evadir-se en aquesta època de bacils i vacil·ladors.

El problema és que, just hores abans d’encetar-lo, el meu editor enviava un correu on explicitava el seu temor perquè aquesta revista local de Linyola –on fa prop de vint anys que col·laboro– pot tenir problemes perquè surti: no està molt clar que funcioni la impremta, la caiguda de la publicitat és espectacular, correus probablement no repartirà res, i no quedaran llocs oberts on adquirir-la. No hi ha dret! La literatura és un bé de primera necessitat.

  1. Hola, M’ha fet molta gràcia veure aquesta portada de Dylan que per a mi és icònica. Llegir la traducció d’aquelles lletres quan tenia 16 anys em va girar el cervell. Dylan em va fascinar des de llavors. Pel que fa als teloners del concert que esmentes, crec que eren Edie brickell and the new bohemians. Però potser em confonc d’any. Va ser el pitjor concert seu que he vist, sobretot per breu. (A mi les versions m’agraden i el seu plan de Buster Keaton, ja m’està bé, però que només toqués 45 minuts no. 🙂 )
    Ganes de llegir l’article sencer! Salut i ànims amb el confinament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!