El nostre procés (mental)
El fill de fa dos mesos ja no és exactament el fill que tinc ara. Si m’hagueres demanat que et descrivira a F en tres adjectius, t’hauria dit alegre, brillant i actiu. Sis setmanes i tres cirurgies després, possiblement l’únic que li puga continuar aplicant siga el de brillant, però la de radioteràpia ja ens ha advertit que ens hauríem d’anar acomiadant d’aquest adjectiu també. Havent acabat el procés quirúrgic, d’ací pocs dies ens endinsem en un túnel d’on no sabem com en sortirem, però segur que no indemnes. I aixina estem, sumant pèrdues, acomiadant-nos d’algunes petites peces del puzzle que formava a F.
A banda de continuar el dia a dia, si m’he d’encomanar una tasca a mi mateixa deuria ser la de no mirar enrere; i sobretot, la més complicada -ara i en el futur- és la feina d’evitar pensar en com hauria sigut F si res d’això haguera passat. El que tenim és el que existeix, i torturar-se en el futur de l’univers paral·lel en el qual F no té cap tumor al cap, en el futur que qualsevol persona li podia augurar fa un any, és una feina més que estèril; és cruel i perjudicial.
Imagine que la veritable intel·ligència emocional és la de reconfigurar les peces del puzzle. Si n’hem perdut unes quantes pel camí, canviarem el dibuix que formaven, inventarem nous adjectius. M’agrada pensar que els adjectius de F del futur són feliç, estimat i tranquil. I, en la mesura del possible, sa.