De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
Una Harley pel Mestre Isern ?
Mentre aquesta tarda em dedicava a fer dissabte motociclístic i a enllustrar la màquina, no podia deixar de pensar en els projectes que feia públics ahir el Mestre Isern, blocaire de capçalera. En motiu del seu seixantè aniversari, anunciava les ganes que té d’aquirir una Harley Davidson i dedicar-se –ell i senyora- al turisme de cap de setmana sobre dues rodes arribat el moment de la jubilació.
No sé pas si aniran bé. Jo no he estat mai partidari –més aviat en sóc detractor – d’aquelles motos i, tot traient la pols de la meva, pensava en la quantitat de cromats que es veuran obligats a brunyir el matrimoni Isern si la seva iniciativa arriba a port. Una Harley és una moto que ha d’estar en permanent estat de revista i necessita molta monyeca i poliment. L’esclavitud del cromat viurà al garatge !
Afirma Isern que en triaran una versió “senzilleta i poc tunejada”, i això també em fa patir. Els models més bàsics no són cap prodigi de comoditat (en especial si a cavall hi han d’anar dues persones) i si no hi volen massa accessoris i personalitzacions, el comfort en ruta també es pot veure compromès. Si el seu propòsit és fer desplaçaments pel país, la reduïda autonomia que proporciona el petit dipòsit pot tornar-se un argument a favor : les aturades per omplir seran freqüents i el ritme del viatge serà tranquil. Mecànicament (motor, xassís, suspensions, frens …) , una Harley actual no hauria fet ni fred ni calor a cap aficionat dels anys seixanta : poques concessions a la tecnologia. La fàbrica americana ha sabut edificar la seva llegenda sobre el pilars de la tradició, del classicisme i d’un roncar molt característic de les seves motos.
Sóc un aixafa-guitarres, però m’entusiama la idea dels Isern. Amb la meva muller haviem voltat molt i molt a cavall de la moto, però es passen una sèrie d’anys en que les circumstàncies familiars no hi ajuden massa. Quan tinguem els nanos acampats serà el moment de tornar-hi, ella i jo, com abans. M’encanta la idea que un senyor de seixanta anys que ha conduït una Vespa durant milers de quilòmetres vulgui comprar-se una moto de gran cilindrada i recórrer el país amb la seva esposa. És el mateix que faria –que faré- jo.
Una Harley ? No ho veig pas clar. Llegeixo les seves Totxanes cada dia, he seguit les seves cròniques familiars amb joia i amb tristesa, segons, i el tinc en una grandíssima estima. Llegiré amb ànsia tots els seus relats motociclistes que vindran però em sembla que farà santament si, abans de fer el cop de cap, considera altres marques i altres models.
I com que intueixo que no em farà cas, que sàpiga que el dia que ens la vulguin venir a ensenyar tenen el dinar pagat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
i em fa força enveja -jo que només he pasturat amb una vella Sanglas-Yamaha, de 500 cc, com les que tenia la Guàrdia Civil de trànsit, i amb una BMW tipus, de 1.000.
Pere Meroño