El minimalisme a casa

Algú del meu en torn em va parlar un dia del minimalisme*, i em vaig posar a investigar. Vaig descobrir el bloc de The Minimalists, principalment, i temps més tard, Zen Habits i Becoming Minimalist. Aquestes persones prediquen que els trastos, les coses que tenim al nostre voltant ens despisten d’allò que realment volem (i a partir d’ací cadascú que s’apanye a pensar el que realment vol), ens aparten del que ens fa feliç. La primera part de quan un o una es fa minimalista és desfer-se de les coses que “sobren”: que ja no utilitzem, que fan nosa.

Des de fa un any m’he apuntat al carro del minimalisme i he disminuït la quantitat de coses que tinc a casa; m ‘he adonat de tot allò que en realitat no necessitem. No necessite 3 sets de llençols de matrimoni, perquè de llits de matrimoni només en tinc un, i amb 2 (un de recanvi) ja faig, i sobra. No necessite una espuma de cabells que només gaste una volta a l’any, ni cistells en forma de carabassa per a recollir caramels a Halloween. També vaig fer una profunda reavaluació de la meua roba: vaig donar-reciclar un percentatge molt alt de roba (més de la meitat). Res de guardar roba per a quan m’aprime: anem a ser realistes, a la quarantena em consideraré afortunada si mantinc la meua talla actual. El procés em va portar a considerar la quantitat de coses que ens comprem que no necessitem. I així, amb tota la casa. El procés m’ha portat un any, que no és fàcil buidar ta casa, i menys amb dos fills; perquè els xiquets i el minimalisme són difícils de casar (que no impossible, hi estic treballant).

Certament, el minimalisme porta a reflexions molt contraculturals: la de la barbaritat del consumisme, la de la quantitat ingent de joguets a què exposem els nostres fills, la nostra petjada al planeta Terra. No sé què passaria si ens fessem tots minimalistes -s’enfonsaria el sistema-.

Tanmateix, des que estic aplicant criteris minimalistes, em trobe més tranquil·la a casa. Tot està més buit i fa més fàcils moltes coses: relaxar-se, netejar, trobar coses, o tindre’n cura. (I gaste menys diners, perquè abans de comprar una cosa m’ho pense molt, molt, molt).

Ara que la vida de casa és un pèl més fàcil -i encara ho seria més si el meu home s’avinguera a ser minimalista, però no és faena meua convèncer-lo-, tinc fins i tot temps a plantejar-me què fer amb el temps que em sobra. Puc escriure posts com aquest, certament; però també tot un univers de temps lliure que se m’obri al davant.

* Els/Les arquitectes que entren al post, podeu continuar llegint, però no es tracta de cap post sobre minimalisme arquitectònic o artístic (tot i que la meua casa ideal sempre ha tingut una estètica minimalista/japonesa/mediterrània i és bioclimàtica, però no m’he connectat a l’ordinador per a parlar dels meus somnis sexuals arquitectònics). 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El minimalisme a casa

  1. Pons diu:

    Es molt més fàcil treure la pols quan ets minimalista. Jo sóc de comprar poc, només menjar com aquell qui diu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*