De res, massa

Telegrames des de Sarrià de Ter

7 de febrer de 2010
Sense categoria
0 comentaris

El costat fosc de la línia clara.

Fa anys, quinze, vint, el món dels seguidors del còmic de línia clara es dividia en tintilòlegs i tintinòfils. Els primers prioritzaven l’estudi de l’heroi dels àlbums d’Hergé. En coneixien totes les aventures i tenien un absolut control dels personatges i dels detalls més microscòpics. Havien estudiat l’obra del belga i s’havien documentat en els abundants treballs presents en el món francòfon sobre el fenomen Tintín. Els tintinòfils, complementàriament, coincidien en la passió per les aventures del jove periodista però l’erudició es podia veure substituïda pel col·leccionisme d’objectes : ninots, cartells, records … tot sobre el vailet del foxterrier.

A tintinòlegs i tintinòfils, més recentment, se’ls van afegir els tintinaires. Un tintinaire és un apassionat estudiós i col·leccionista de tot allò que té relació amb l’obra de Georges Rémi i dels personatges que va crear, vist des de Catalunya. Des de les primeres edicions dels àlbums de Tintín posades al mercat per l’Editorial Joventut fa mig segle, hi ha hagut generacions que han crescut de la mà dels personatges d’Hergé. A Catalunya, especialment, sempre hem tingut una sensibilitat molt notòria envers aquest producte editorial. Tant, que no es pot parlar d’un simple element de consum : l’obra d’Hergé i les aventures de Tintín ja formen part d’un patrimoni cultural universal. No van caldre grans esforços per aconseguir que una colla de seguidors posessin en marxa l’Associació Catalana de Tintinaires – Tintincat, per fer difusió de l’obra, per dur a terme estudis i investigacions, per organitzar actes públics, per editar una revista que recollís informació i coneixement. Nobles propòsits.

 

Però arriba un moment que el costat fosc irromp en el regne de la línia clara. La dipositaria dels drets d’autor, patrimonials i hereditaris del difunt Hergé aplica un zel tan desproporcionat en la seva persecució i captura del rèdit empresarial que arriba a situacions absurdes. Tan ridícules que, al seu costat, els tristament famosos inspectors de l’SGAE semblarien personatges d’opereta. La cacera ha ferit a l’ala de l’associació Tintincat, que ja no pot usar il·lustracions originals per ambientar els seus butlletins, ni pot lluir el nom Tintín en la seva denominació social, i pot veure’s forçada a acceptar un contracte amb condicions escandaloses. Com a primer greuge, es veuen obligats a convocar un concurs per cercar un nou nom per a l’entitat. No podent-se’n dir Tintincat, com se n’haurà de dir ?

 

Certament, la maquinària empresarial muntada al voltant d’Hergé i Tintín és formidable. Un autèntic dona’m dona’m d’ingresssos : drets per l’edició d’àlbums, venda de productes i merchandising divers, ingressos per explotació de la imatge … El que no volen entendre és que pugui haver-hi qui faci ús d’aquest patrimoni cultural amb finalitat exempta d’ànim de lucre. Que puguin existir associacions que vulguin difondre graciosament els seu producte, entenent-lo com a gran patrimoni cultural consolidat que és.

 

S’us veu massa el llautó, Serafins ! Jo prefereixo quedar-me amb els valors i les vituts que Hergé pretenia transmetre per mitjà dels seus personatges i les seves aventures. El mercantilisme ferotge era un dels enemics que combatia. No entenc que els senyors i senyores de Moulinsart no vulguin veure que, quantes més associacions com Tintincat hi hagi al món, més difusió es farà dels productes que volen vendre. I dic volen vendre perquè a mi ja m’han vist prou el pèl. Ja se’ls poden ben confitar i menjar-se’ls amb pebrot i tomata.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!