De res, massa

El dilluns cal anar a recollir la nena a l’escola. Si torna amb autobús, el temps és massa just i no arribem. Va a classes de música tres pobles més enllà i cal que hi sigui a dos quarts de sis en punt. Berena pel camí, asseguda a la cadireta del cotxe. El seu germà arriba a casa precisament a aquella hora i, tornant del viatge de música, el nano ja ha berenat. Tenim temps de passar a recollir un seu company i dur-los a la capital, a un pavelló esportiu on practiquen judo tres tardes per setmana. De recollir-los se’n cuida el pare del company: no hi ha com anar ben avinguts per fer estalvi d’algun viatge.

Sortint del pavelló, ja podem tornar cap a l’escola de música, la dels tres pobles més enllà. En l’interval no hi ha temps de fer gaire res, i val la pena dur algun paper per llegir mentre la lliçó de solfeig acaba. Avui m’ha vingut bé estirar les cames pels voltants de la plaça de l’església del poble, que  em semblen de senzilla bellesa. La classe s’enllesteix  puntualment i, de retorn al nostre poble, la darrera parada i lliurament infantil és als locals de la parròquia. Catequesi de primera comunió.

Cinquanta quilòmetres, que vénen a ser com anar a mig camí de Barcelona.

(Que consti en acta que qui fa tots aquests viatges habitualment és la meva muller, mare de les criatures, que té un sentit de l’organització i de la planificació tremendo, sense el qual faríem tard a tot arreu).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!