La reconciliació literària
Amb el temps les fascinacions canvien. Almenys per a mi (que sóc canviant com la maleïda lluna, no en va sóc dona, o precisament per això). No recorde què em fascinava de menuda; a l’adolescència va ser la literatura, i a l’edat mitjana, i a l’alta edat mitjana. I ara que l’edat cada vegada és menys mitjana i més alta, la literatura ja no em fascina tant; no sé si perquè he deixat de ser impressionable, o perquè la meua fascinació se l’emporten, per mèrits propis i a dosis xxl, els meus dos fills. O perquè em va apassionar tant, i vaig rellegir tan obsessivament, que em costa trobar alguna cosa nova.
A la meua edat la literatura és com el sexe: que sí, que està bé, que és un exercici sa per fer regularment, però hui tinc son, demà mal de cap, i de vegades els fills no em deixen. Que no és com quan era jove, que tenia tot el temps del món, i tot el món on triar. Que la literatura s’ha de fer amb nocturnitat, a contra-corrent, a pesar de la família; i que ja et fa mandra anar buscant allò desconegut, preferixes quedar-te amb el que tens a casa, que ja saps que és el millor. I recorres altra vegada a Pedrolo, Belli, Mrozek, Tolstoi, històrics que podries rellegir amb els ulls clucs.
Tanmateix la vida sorprèn, i de tant en tant, entre ocurrència i ocurrència des teus fills, la nova fascinació que mai no caduca (i es reforça i es realimenta com l’amor absolut), et cau a les mans alguna obra que et torna a marcar. M’ha passat amb dues autores a qui estime virtualment: Marta Rojals (com mola que es diga Marta), i Maria Folch. Estes autores marquen el meu renaixement de literatura per a adults, la reconciliació amb la fascinació literària.