La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La Diada de fa deu anys

No he anat a la Via Catalana, per prioritats personals entre altres raons. Però no puc evitar sentir sorpresa, incredulitat, en veure les imatges de la Diada els últims anys. Veig truites somniades a través de la televisó. Jo he estat en eixes Diades, quan vivia a Catalunya. Cridava el mateix que criden ara. Independència. Rosegava la idea entre les dents amb impotència. Però aleshores -i estic parlant de fa poc més de deu anys- formava part d’una minoria tan ridícula que quan venien els anti-disturbis semblava més que ells ens protegien de la societat que no pas el contrari. 

“S’han tornat bojos aquests catalans” em ve al cap de tant en tant. Des de que me n’he anat la societat ha canviat radicalment; o pel que fa a la política, com a mínim. Al meu barri de l’Hospitalet, quan vaig anar aquest estiu, la gent continuava parlant en castellà, amb accent andalús, extremeny o sudamericà. Però podia veure alguna estelada penjada del balcó. Fins ara, l’única estelada que havia vist el meu barri havia estat la de la meua carpeta quan anava a l’institut, a la facultat. No em coneixia ningú, al barri, però probablement, de ser coneguda per alguna cosa, era per la meua estelada. 
I ara la Via Catalana passa per l’Hospitalet. Hi ha gent del meu barri en la Via, segur, gent que potser fa quinze anys mirava amb indiferència l’estelada de la meua carpeta. I ara la Diada no és cosa de quatre; i no busca desesperadament les portades dels diaris. La Diada és la portada. Mireu deu anys arrere. Mireu ara. Tot ha canviat. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.