La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Misèria i companyia

M’ha vingut a trobar just quan deixava a Ferran al carro, en el moment en què em disposava a beure’m l’excusa que he demanat per poder asseure’m a alimentar el meu fill. Pareixia de la meua quinta, un poc més major, potser. I tenia l’aspecte de qualsevol dels meus amics, o d’Emili: una camisa desenfadada, uns texans, sabatilles esportives, tot net i asseat. Un xic “del terreno”, que quan t’apara pel carrer penses que et pot preguntar l’hora, les referències d’algun establiment, o saludar-te perquè la teua cara et sona o creu que et coneix d’alguna cosa. 
– Senyora, em pot comprar alguna cosa per a menjar? 

He necessitat alguns segons per a reaccionar, per raons estructurals. Estava en una cafeteria, sí, però tenia un cafè gelat al davant, la camisa encara descordada, i un angelet a punt d’adormir-se dins d’un carro frenat i ple de compres. 
– Tin -li he allargat dos monedes-, fes-ho tú mateix.
Ho he fet com qui li deixa solt a un amic que no troba monedes per a pagar el bitllet del pàrquing, però podia sentir el pesar d’indignitat a través dels seus dits. Hom s’ha de trobar en una gran necessitat vital per a decidir a fer accions com eixa, demanar, arreu, una xica amb cara de bona persona que et compre alguna cosa per a menjar. Estic convençuda que a aquesta persona, fa pocs anys -qui sap si pocs mesos- li hauria resultat inconcebible aquesta situació.  Tampoc puc imaginar quines són les circumstàncies que l’hi han portat. La misèria s’estén; i em costa acceptar que cada volta una major part de la població es veu abocada a passar per eixa situació. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.