El temps en una caixeta

Amb Ferran em passa una cosa que no em passava amb Emili: a voltes me’l quede mirant i m’entra desassossec de pensar que tot va tant de pressa, que la meua boleta dolça deixarà de ser tan boleta d’ací a poques setmanes, que poc a poc s’anirà convertint en un ésser independent, en una personeta. Amb el meu fill major em succeeix ara alguna cosa semblant: se m’escapa la seua infantesa, i a voltes tinc por de trobar-me un adolescent al menjador movent els peus damunt la taula al ritme de la música de l’Ipod.

En aquests moments de desassossec (existencial?) voldria ficar alguna vesprada dins d’una caixeta, per tornar-hi en els moments de nostàlgia… un sentiment que contradiu el desig d’una mare de voler vore com els seus fills evolucionen, i cada dia van aprenent més coses. 
Tindre un nadó és complicat -sobretot en la manera en què he decidit criar-los, respectant la seua dependència física i emocional de la mare-; cada victòria d’independència en la seua infantesa és un xicotet marge que guanye de descans per a mi. I tanmateix, porte dies buscant eixa caixeta per a ficar-hi alguna vesprada -alguna tan plàcida com la de hui-.  

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Mareta, mareta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*