Dos en comptes d’un

Ferran fa un mes, hui, i és, si fa no fa, molt semblant a la boleta dolça enroscada que va veure la llum: continua dormint infinitament, i continue tenint les mateixes ganes d’adormir-me jo mateixa només de mirar-lo. És a dir: resulta igualment fàcil conviure i adaptar-se a tindre a casa una personeta aixina. Hi ha moments crítics? Evidentment (i especialment en horari nocturn). Com els ha hagut en la meua carrera (les meues carreres) professional(s), com els ha hagut en les meues relacions familiars, com els hi ha en el meu dia a dia. 

Però si d’una cosa m’admire cada volta més, a mesura que vaig tenint una (certa) edat és que la naturalesa és sàvia. Resulta més sobtat i traumàtic encarregar-se de tretze alumnes de dotze anys sis hores a la setmana que no dels teus propis fills, encara que en tingues dos; perquè els fills són una complicació progressiva, a la qual et dóna temps a adaptar-te. Un nounat és feina? Sí, però de moment, és una feina radicalment distinta a la feina que dóna un infant de dos anys. I tinc la convicció que quan Ferran siga més major, la complexitat de tindre dos personetes emocionalment dependents de sa mare es compensarà en el plaer de jugar i aprendre d’un germà major tan extraordinari com ho és Emili, i d’un germà menut fabulós que tinc la seguretat que esdevindrà Ferran. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Mareta, mareta. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*