El part és nostre -quin remei-

Quan vaig vore les dimensions que adquiria la panxa en l’embaràs d’Emili em vaig encomanar a l’anestèsia epidural des del primer instant. No obstant, vaig patir cinc hores els feliços dolors insuportables del part abans de poder-me drogar. L’alleujament radical del patiment em van convertir en fan de l’anestèsia, i es plans per al part de Ferran eren tindre un part exactament igual que el d’Emili. No obstant…

No obstant cal recordar que Ferran va vindre al món durant les Olimpiades, i pel que es veu, disposat a fer el seu rècord particular: va vindre al món en dues hores, i els dolors insuportables no van durar més de vint minuts. Sense epidural, sí, i amb menys patiment també. En tot cas, Ferran em va enganxar desprevinguda, i si haguera pogut tindre un botó per a parar el procés l’hauria fos de tant d’apretar-lo. El part és un procés nostre, irremeiable, dur i ple alhora, que et fa traure forces d’on no les tens, i et fa paréixer valenta quan, de fet, no en tens altra. 

Això sí, continua pareixent-me un dret l’accés a anestèsia epidural. És impresentable que l’hospital de Gandia continue senes oferir anestèsia les 24 hores. El part és nostre -quin remei-. Precisament per això, perquè és irremeiable, deuríem tindre la possibilitat de triar. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Dies de panxa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.