La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

El país on visc

La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant “bon dia al dematí”, ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d’hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l’equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d’anar i tornar a València. 

Afortunadament Emiliet m’ha eixit viatger. Quan l’assec i el nugue al maxi-cossi ja sap de què va la cosa. Sol calmar-se i aquietar-se fins que s’adorm i no diu ni piu fins que el torne a traure. Aixina que Emili s’adorm horeta i mitja fins que arribem a l’aparcament. Muntem el carro, l’omplim amb totes les trifulgues necessàries per cobrir imprevistos, el fique dins la motxilla i ens encaminem cap a Direcció Territorial. Han passat tres hores des que ens hem alçat. 
Ens deixen entrar sense ni tan sols passar el detector de metalls -coses de la maternitat-. Tampoc ens cal agafar número. Únicament es tracta d’apropar-se a la taula d’enfront a l’esquerra i agafar tres sobres. Tres sobres (un per a mi, un per a Emili, un per a Juli) per al concurs de trasllats. I ja està. Em fan fer tot el viatge per a agafar tres sobres amb tres papers que ben bé es podrien haver imprès a casa d’algun formulari. Però no. Els havíem de vindre a agafar. 
Girem cua.
Ens espera una hora i mitja llarga per a tornar a casa.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.