El país on visc

La primera etapa del matí és com tots els dies. Ens alcem cantant “bon dia al dematí”, ens canviem el bolquer, ens posem roba de mudar i encarem el xiquet cara a la tele un quart d’hora per a que sa mare puga mudar-se i esmorzar. Una hora. La segona etapa canvia. El xiquet continua un quart més castigat de cara a Pokoyo per a que sa mare prepare tot l’equipament necessari per a qualsevol imprevist en aquest viatge d’anar i tornar a València. 

Afortunadament Emiliet m’ha eixit viatger. Quan l’assec i el nugue al maxi-cossi ja sap de què va la cosa. Sol calmar-se i aquietar-se fins que s’adorm i no diu ni piu fins que el torne a traure. Aixina que Emili s’adorm horeta i mitja fins que arribem a l’aparcament. Muntem el carro, l’omplim amb totes les trifulgues necessàries per cobrir imprevistos, el fique dins la motxilla i ens encaminem cap a Direcció Territorial. Han passat tres hores des que ens hem alçat. 
Ens deixen entrar sense ni tan sols passar el detector de metalls -coses de la maternitat-. Tampoc ens cal agafar número. Únicament es tracta d’apropar-se a la taula d’enfront a l’esquerra i agafar tres sobres. Tres sobres (un per a mi, un per a Emili, un per a Juli) per al concurs de trasllats. I ja està. Em fan fer tot el viatge per a agafar tres sobres amb tres papers que ben bé es podrien haver imprès a casa d’algun formulari. Però no. Els havíem de vindre a agafar. 
Girem cua.
Ens espera una hora i mitja llarga per a tornar a casa.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*