Parlar per parlar

La mare et menja,
et menja a mossos,
a mossos grossos,
grossos i redons,
com pastelons,
pastelons del forn,
del forn del tio,
del tio Pablanquero,
del tio de La Font. 

 Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca’t quatre paraules que rimen, fica’ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.

No negaré que pot semblar estrany això de parlar-li a un xiquet de poques setmanes. A mi m’ho semblava, fins que vaig tindre nebots. Després se’m va oblidar, fins que va arribar Emili. I ara la meua vida familiar consisteix bàsicament a jugar al frontó amb la paraula: pilote paraules contra un cervellet, esperant a fer algun punt a la llarga.
Sé que quan li parle encara no m’entén, i passaran mesos fins que aconseguisca rebre algun senyal de coneixement lingüístic per part d’ell, a banda dels “ajos”, “màs” i “uès” amb què m’alegra ara per ara. Però en això -esperar alguns mesos a que m’entenga- no es distingeix molt a donar classe d’anglès en anglès a la ESO. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions sobre educació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*