Tot canvia abans

Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d’alguna manera ha d’acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m’espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola. 

I mai significa ni per anar al bany, ni per a la dutxa, ni per cap de les intimitats diàries humanes imaginables. Sé que porte alguns mesos -cinc- aixina. Però abans era fàcil oblidar-se’n. Com a molt, tenia els marejos. Després, una certa redonor incòmoda. Ara no. Als cinc mesos la companyia es converteix en uns tocs d’atenció forts, concrets, imprevisibles, vehements. Hi ha una personeta que comença a reclamar l’atenció. Conscient d’això, li parle. Perquè parlar-li és l’única manera que té de saber que estic a l’altra banda de la panxa les vint-i-quatre hores del dia. 
Algun dia em voré pel passeig parlant sola de cara a la panxa, com si fóra la loca dels paperets

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Dies de panxa. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Tot canvia abans

  1. AnnaPortell diu:

    Li cantava cançons! La veritat, l’Alexandra ens ha sortit molt “musical” i, té un ritme la nena!
    De boja res, Marta… 😉 I què fas llevada! Et sortirà un/a tronera!!
    Vaig a seguir… encara treballo…

  2. novesflors diu:

    És una experiència preciosa, ja veuràs.

  3. Llaudal diu:

    El meu té 28 anys i encara em i ens reclama. Pare, sóc jo, porta’m a tal lloc, acompanyem a comprar la bici; mare, és ella, com es fan les carxofes?
    Sí, és diferent per als hómens, però els pares que exercim també els tenim enganxats, menys que les mares, tot s’ha de dir. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*