Primavera a Polònia
Publicat el 21 de gener de 2010 per martainsa
Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya.
El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu.
No n’estic acostumada, a tindre panxa. Fa anys que vaig abandonar l’aparença de nimfa de riu, però sempre m’he conformat amb les formes que l’edat m’ha donat. Això és distint. Aquestes formes no me les ha fetes l’edat. Me les ha fet Emili. I em costa acostumar-me. Se’m fa ja incòmoda, en algunes ocasions; i quan pense que encara queden cinc mesos per davant m’entren marejos i ganes d’eixir del propi cos. L’embaràs -i el meu és desitjadíssim- no és fàcil.
Diuen que encara és massa prompte per a notar res, però com a bona hipocondríaca que coneix el seu cos, sospite que els copets discrets que comence a rebre tímidament ara ací, ara allà, quan menys te’ls esperes són de la personeta de dins, que comença ja a reclamar les seues atencions. Probablement és en aquests instants quan deixe de pensar en eixir del propi cos: aleshores concentre tota l’atenció en aquests colpets i em compensen les incomoditats i els mals de ronyons. I m’entusiasma pensar que les primaveres que encara queden dins meu portaran més sensacions i més moviments aliens.
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari
Ací a València, capital de lo Regne, les dones embarassades (les que volien, clar) tenien (i supose que encara es fa, pels rams de flors que hi posen) el costum d’anar a veure una imatge de la Mare de Déu que n’hi ha a la Catedral i fer-hi nou voltes (una per cada mes, crec.) Jo no és que vaja tots els dies a la Catedral però, tot i que costa diners, m’agrada de tant en tant resar a la Capella dels Sant Calze. Si et sembla bé (no voldria molestar-te si no ets creient) la pròxima vegada que hi vaja li resaré una Salve a la Mare de Déu, per a que tingues un bon embaràs i millor part.
Records per a l’Emili.