Primer viatge a Berlín

L’alemany sempre se m’ha resistit. Podria fer-me l’ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l’alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem “tante” (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l’escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.

Corria el 3 d’agost de 1990, el dia que Irak va invadir Kuwait, i enfilariem dos mil quilòmetres en les següents catorze hores. Al cotxe: calor i maletes. I una pica amb un martell. 
Després d’alguns dies trotant per la Selva Negra, finalment arribàrem a la nostra destinació: la capital. En recorde pocs detalls, però hi ha escenes que les tinc tatuades al lòbul frontal. La imatge que sempre conserve és la mon tio Salvador, pujat a una cadira, pic i martell al costat d’un alemany autòcton, amb qui no s’entenia ni un borrall, però amb qui compartia la gana de tirar el mur al terra. Recorde molts carrers que semblaven estar en obres. Entre paret i paret, metres de carrer sense adoquinar, que em cridà també l’atenció. Físicament, Berlín continuava partida. 

Amb el temps i les classes d’història de la Maite Bosch i la Fina Vilardaga he anat entenent que la caiguda d’aquell mur representava molt més del que veia amb ulls de preadolescent. I ara que sóc gran aprofite per a decorar moments històrics com hui amb aquelles impressions incipients, de qui ha vist passar alguna cosa gran sense saber ben bé perquè. Amb aquestes imatges i amb trossets del mur de Berlín que encara conservem a casa.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Remember when.... Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Primer viatge a Berlín

  1. AnnaPortell diu:

    viatges que tinc pendents (un de tants!). Diuen que és molt bonic.
    També tinc un trosset de mur guardat per algun racó de casa que em va portar la meva tieta.
    Una abraçada molt gran, Marta.

  2. mamoya2 diu:

    Hola Marta: Berlín és la ciutat on hi nia tota la nostra història. Jo l’he descoberta fa poc, i m’ha semblat una ciutat que és un estat d’ànim, una mescla d’innocència i de sentiment de culpa. Sempre en vénen al cap els arbres de Sachsenhausen, el camp de concentració que es pot visitar, a la zona nord de la ciutat. Uns trèmols alts, dos en concret que record amb claredat com si ara mateix els estés veient, i un castanyer enmig, un poc més enllà…I les persones, disciplinades, en bicicleta…Cada lloc de la ciutat era un petit descobriment més enllà de la geografia: Wansee, East Side Gallery, una estació de metro…Viatjar a Berlín m’ha semblar viatjar a l’interior de moltes de persones. Salutacions cordials

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*