Em fa l’efecte que se n’estan
passant amb la commemoració del Quixot. Per justificar-ne els fastos, a casa
nostra diuen que Barcelona ix a la novel·la i que fa una lloança extraordinària
del nostre Tirant (Gràcies, gràcies, moltes gràcies, Dios guarde a Usted muchos años, le beso los pies y las manos y más no
porque quedaría feo). Als Països Catalans més que commemoració sembla que
ens l’estiguen refregant pels nassos: si no volíeu arròs espanyol, jas dues
tasses a caramull! Amb tant de bombo i platerets, tanta bufa i tant de “flato”,
tot plegat s’assembla més a un càstig que no a una commemoració. Fins i tot a
la vella manera, com quan a algú se li escapava un comentari en català a
l’escola i com a pena imposaven copiar el delicte mil voltes, a la pissarra o
sobre paper. A Burjassot, un col·legi privat “commemorarà” l’efemèride
quixotesca copiant íntegrament la novel·la, i de més a més amb ploma. Però ells
no ho fan per càstig. El càstig ens el donen a nosaltres. [continua]
El delicte nostre és que tenim
una altra literatura. I com encara en som uns quants i unes quantes que ens
entossudim a considerar-la pròpia, i ens desvanim de Joanot Martotell i
l’Ausiàs, d’Estellés, Papasseït i Martí i Pol, de Víctor Català, Pere Calders,
Manuel de Pedrolo, i Baulenas, Barbal, Monzó i Moncada, i tota una llarga
llista que no exhauriré, ens ho volen traure del cap com siga. A força d’embut
i martell si cal.
La
nostra literatura, quan s’esdevé que podríem commemorar-la, l’efemèride passa
com la vida del burro Vitòria, sense pena ni glòria. La nostra literatura és
d’espardenya, volen fer-nos creure: no posseïm autors ni obres de l’exímia
alçada espanyola; ni abans ni ara. I perquè ens en penedim, avergonyits, d’haver
volgut creure i pensar que la nostra literatura podia posar-se costat per
costat de la seua, “tan loada i plausible
en todo el universo“, ens refreguen pels nassos aquest i altres Quixots com
a estratègia de subjugació política, com a divisa de superioritat cultural. No
debades aquesta descompassada campanya al voltant del Quixot contrasta amb la
contumaç austeritat, per no dir-ne avergonyiment, amb què se solen commemorar
les efemèrides de la nostra literatura catalana.
Em
sap greu pel Quixot, però li he pres quimera. I no li’n tenia. Però quan et
claven l’embut, sovint no pots evitar que et vinguen nàusees. És repugnant que
s’use la literatura com a instrument polític de colonització cultural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!