31 de juliol de 2011
Sense categoria
0 comentaris

MÉPRIS, FINALMENT

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Times;
panose-1:2 0 5 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:77;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:auto;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Times;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
p
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ascii-font-family:Times;
mso-fareast-font-family:Cambria;
mso-hansi-font-family:Times;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

No cal descriure un gran pintor,
sinó que basta parlar-li, a partir del lloc en què un mateix se cerca, entre
les reclamacions de la vida i els seus enigmes.

 

No és ver. No pot ser ver de cap manera. Paraules
rovellades, estantisses, fetes malbé vora la casa de la vida. Paraules que han
quedat gravades en la pols dels camins, en el referit ple d’humitats de les
parets, en la secor esgrogueïda dels rostolls, en els mobles antics tapats amb
teles blanques, en les aranyes de vidre Guardiola que encara dringuen.

Paraules
que sobrevolen les teulades empeses per les fulles dels lledoners, pels troncs
de les tuies, per les ones dels pebreboners, pel silenci de les profunditats
aèries dels ailants. No és ver. No pot ser ver de cap manera. Pots obrir la
calaixera isabelina i no trobaràs el vestit de primera comunió de la nina.
Laura és un nom que no surt enlloc. Laura es passeja sense aturall pels capdecantons
del temps amb una corda ben estreta al coll. No ho consentiré. Per això ho he
negat a tothom. Si tot pogués ser com quan anaves amb ton pare a passejar pels
camins de carro, tira tira, cap a les vinyes del comellar de les
Arreveixinades, quan, embadalida, escoltaves les descripcions dels seus viatges
a Roma, a Puerto Rico, a Nova York, a Florència, a Istanbul. Si tot pogués ser
com quan aprenies a fer mundillo amb
la vella mestressa, madò Bet, que t’ensenyava els secrets de desfer fils i
clavar agulles en aquella espècie de troncot per aconseguir complicades
brodaries d’aire. Si tot pogués ser com quan nedaves al safareig rodó i els
peixos venien a menjar entre les teves mans mentre cantaves aires molt antics
que havies après entre les veremadores. No és ver. No pot ser ver de cap
manera. Les cortines cauen a trossos, els quadres de l’entrada han tornat
negres de cop, no batega ni una ànima dins la sala bona, ni al menjador ple de
natures mortes clausurades, ni per la galeria de les baranes entreteixides
d’heura desfullada, ni entre els parterres del jardí tancat que són un desert
de vida. Laura, t’ho dic des d’una cala estant del sud de Mallorca tota plena
de gent que es torra, juga a ping-pong, fa castells d’arena, s’encalça, neda i
sembla que és feliç. Només un home madur, amb panxeta, malcarat, calb, que fa
una estona s’havia ajagut devora la meva tovallola amb un matalàs de goma blau
marí m’ha semblat l’únic ésser viu. Ja saps, Laura, que tenc una flaca per
equivocar-me. Amb ton pare hi vaig ficar les quatre potes amb tot l’equip i
quan tu em demanaves quan tornaria només et podia contestar que els capitans de
vaixell pirata són tan mals d’entendre com les migracions dels estornells i la
cristal·lització de la sal. Si no haguessis partit d’aquesta manera, Laura,
hauríem fet rams de lliris grocs per col·locar a tots els gerros i dins totes
les estances i, també, t’hauria acompanyat a caminar sobre l’estela carabassa
de la lluna plena. T’agradava tant, Laura: ho somniaves, ho preparaves amb
delicadesa hores abans del crepuscle, ho assabories com un deliri que arribaria
en el moment exacte. Calia que vigilassis mil·limètricament la posta de sol.
Per què ho fas, et demanava empesa per una d’aquelles curiositats sobtades que
t’agradaven tant. Vull sentir com la fosca s’afica a poc a poc per les
retxilleres, és una forma d’alentir el temps, de fer-lo durar i durar com si no
passàs tan aviat, com si el frenassin totes les operacions que faig per aglapir-lo.
Després quan la lluna apareixia com un globus gegantí i molt baix sobre
l’horitzó de la terra totes les defenses s’esbucaven com quan hi ha una
inundació i l’aigua amara tots els racons. La llum carabassa de la lluna era
l’aigua, era el tapís llançat en mil i una direccions, era el deixant on et
vaig perdre. L’home sura tot sol lluny de la gent damunt el matalàs blau marí.
Veig que mou els braços lentament per separar-se dels nedadors. Té desigs de
solitud. Ho he sabut des d’un bon principi. Per què tenc tanta de pipella amb
els desconeguts i tan poca amb la gent de prop? Són preguntes que no duen
enlloc. Per a aquell home el matalàs deu ser com una illa. El meu cap, que no
s’atura de barrinar, és la meva illa. Les paraules són signes fràgils. En un
no-res, quan més creus que són l’expressió de la veritat, poden convertir-se en
traïdores, en mentideres, en culpables. Laura, no sé si és la claror d’aquest
sol d’avui, tan enlluernador, el que m’ha fet pensar en Le mépris, aquesta pel·lícula de Godard que t’entusiasmava, que ens
ha fet tant de bé, que ens ha donat camí per pensar. Laura, em digueres una
cosa així el darrer cop que la vérem:
«Te’n recordes quan Camille puja al cotxe del productor
Jérémie Prokosh? Allà es planteja el drama: en la mirada que hi ha entre
Camille i el seu marit, Paul, un guionista insegur i ambiciós. Tant ella com
ell comprenen, corprenen, el pensament que ha travessat Camille. El seu home
l’ha feta servir per seduir el productor. Godard fa servir el cinema, com
d’altres el microscopi electrònic o el raig làser, per fer-nos veure alguna
cosa que s’escapa de la nostra percepció ordinària. Jo diria rutinària. Ens
mostra com es pot passar en una fracció de segon, entre dos plans, de la méprise al mépris. Ho entens bé: de la méprise,
l’error de la persona que s’equivoca, al mépris,
el menyspreu. Es passa d’una dessincronització imperceptible a un capgirament
dels sentiments. Godard ens amplia aquesta dècima de segon i mostra aquest
petit espai entre un home i una dona en cinemascop i en un film d’una hora i
mitja.
» Des
que te n’anares he pensat que aquestes paraules són el teu testament. L’home és
molt enfora. Mentida. El matalàs va sol i l’home no hi és. Primer de tot pens
que no ho veig bé. Em pos les ulleres. I començ a cridar com una boja. Arriba
un socorrista. Allà, l’home, el matalàs! Només sé dir això dins un panteix de
plor. I aquell bergant agafa una barca i parteix a l’escapada. Tot ha estat
molt lent. He seguit les operacions entre llàgrimes. Quan ha arribat
l’ambulància només han pogut certificar que l’home del matalàs era mort. Un
atac de cor, m’han dit com qui amolla “fa sol”, “la mar és bella” o “enguany hi
ha més turistes que mai”. Laura, Laura, què em volies contar d’aquesta manera?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!