Tu de Boston i jo de Forna

Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors.

És la primera volta des de fa anys -molts anys- que em trobe amb certes complicacions dialectals americanes. Els bostonians parlen molt de pressa. Molt. El tractament de la erra és singular, característic. Però el més característic de tot -i els altres americans en fan mofa- és l’harmonització vocàl·lica. És una harmonització que em recorda fortament a la que es fa al meu poble, o a Pego, o a les Valls -d’ahi el títol, del poble de Forna-.
Els semàfors són l’altre dels nostres problemes. Hom ha d’estar molt atent a que el semàfor es pose en verd, i aleshores esprintar com si s’acabara el món. Els semàfors duren poc més de set segons. Al cap de pocs minuts d’estar a la ciutat hom s’adona que ni els autòctons respecten les normes de circulació. Ni tan sols aquells que porten xiquets. La carretera es regeix per la llei de la selva al crit de “tonto l’últim”.
En el pròxim episodi de Boston, parlaré de com dos valencians van acabar parlant amb el senador Kennedy en el Parlament de Massachussets.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Rodamón. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*