En Vicent Partal, l’amic i el savi, va venir fa dues setmanes a Palma per inaugurar la Universitat d’Estiu de la Universitat de les Illes Balears. Sempre pas un guster d’escoltar-lo, sempre aprenc un colló i un ovari amb les seves paraules il·lustrades, en el doble sentit, sempre m’agrada fer-li preguntes damunt els meus nombrosos analfabetismes que ell contesta senzillament com un mestre bo i clar. Sempre llegesc els seus editorials i la seva plagueta Mails per a Hipàtia. Avui em don el gust de citar el seu editorial sobre aquesta sentència del Tribunal Internacional de Justícia que aprova la independència de Kosovë, que, ben directament, ens dóna cavalls de força per a la independència nostra. Escoltau amb cura:

Kosovë i nosaltres: una victòria compartida

23.07.2010

La sentència marca clarament un abans i un després en la
jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha
tingut una doctrina clara sobre la manera d’arribar a la independència.
Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè
aclareix dos conceptes poderosos. En primer lloc, deixa clar que res en
l’ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés
independentista. S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat
territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble
unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals
han perdut sentit d’un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser
pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una
cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral
d’independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l’altre
estat, amb l’estat del qual una part se separa, pot ser legal. Feia dies
que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em
pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria
tan lluny.

És evident que el tribunal emet la sentència responent a la pregunta
de si la independència de Kosovë s’acorda amb la llei internacional.
Això ho deixa clar en tot moment: la pregunta era sobre això i la
resposta era sobre això. Però no és menys cert també que una bona part
de les consideracions jurídiques per a avalar la independència de Kosovë
que addueix el tribunal són de caràcter general i, per tant, s’entenen
com una norma d’aplicació comuna.

Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs
79-84 del document (pdf),
en què s’aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis
d’aplicació general següents:

–el principi d’integritat territorial, el principi de salvaguarda de
la integritat territorial d’un estat, només es pot aplicar a les
relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs
d’envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir
un procés d’independència (§ 80)

–de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es
pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració
d’independència (§ 81)

–el Tribunal considera que la llei general internacional no conté
cap prohibició contra les declaracions d’independència –i atenció a l’ús
del plural! (§ 84)

Passada la primera reacció d’estupor, ahir els mitjans espanyols
provaven de tirar aigua al vi parlant de l’excepcionalitat del cas
kosovès i afirmant a tort i dret, histèricament, que la resolució no
significava res per al nostre país o per al País Basc.

Entenguem-los: Espanya ha jugat molt fort contra la independència de
Kosovë. Literalment, ha fet el ridícul oposant-se als estats membres de
la Unió Europea i ho ha fet per raons d’ordre intern. Espanya sap que
aquesta resolució canvia per sempre la balança internacional sobre la
qüestió i dóna un impuls moral i jurídic als processos d’independència
de tot el món, com el nostre. Per tant, és normal i lògic que prove de
dissimular la derrota en tota regla que van sofrir ahir les seues tesis,
perquè el tribunal les va desestimar explícitament.

Entès això, ara no poden dir mentides.

És cert que la sentència s’adreça a la independència kosovesa, però
més amunt n’he assenyalat els paràgrafs que són de caràcter general i
que han estat invocats per justificar la sentència partint del dret
internacional (de fet, aquest apartat es titula, sense gens
d’ambigüitat, ‘Llei General Internacional’). General, doncs. I els
conceptes generals són d’aplicació universal, com subratlla, a més, l’ús
del plural que fa el tribunal, un ús que de cap manera no és anecdòtic
en una sentència d’aquesta dimensió.

Ara, contra la manipulació que s’intenta fer aquesta vegada hi ha un
argument incontestable: hi ha un text públic que tothom pot llegir i
que, s’interprete com s’interprete, és rotund en la literalitat. I n’hi
ha prou de demanar-los on són els paràgrafs que els donarien la raó, a
ells. No en podran esmentar cap perquè no n’hi ha cap, simplement. I
això és el que els fa tremolar de por.

Per cert: enhorabona.

—————————————————————
I afegesc un post seu de

sobre la Declaració d’Independència.
Ho va escriure Thomas Jefferson fa més de dos-cents anys. Aquesta nit
Xavier Sala Martín ho ha penjat al seu Facebook i estic d’acord amb ell
que cal llegir-la amb calma:

‘Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari que un
poble dissolgui els lligams polítics que l’han lligat a un altre i
prendre el lloc separat i igual entre les potències de la terra que les
lleis de la naturalesa i del Déu de la Natura els hi donen, el just
respecte al judici de la humanitat exigeix que declari les causes que
l’impulsen a la separació.

 Sostenim que aquestes veritats són evidents per si mateixes, que
tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador amb
certs drets inalienables, que entre aquests estan la vida, la llibertat i
la recerca de la felicitat. – Que per assegurar aquests drets,
s’institueixen Governs entre els homes, que deriven els seus poders
legítims del consentiment dels governats, – Que sempre que una forma de
govern esdevé destructiva aquests fins, el poble té dret a alterar-lo o
abolir-lo i a instituir un nou govern que es fonamenti en aquests
principis i organitzi els seus poders en tal forma, ofereixi les majors
probabilitats d’assolir la seguretat i felicitat del poble. La
prudència, és clar, aconsellarà als governs establerts des de fa temps
que no es canviï per motius lleus i transitoris; I en efecte,
l’experiència demostra que la humanitat està més disposada a patir,
mentre els mals siguin tolerables, que a fer-se justícia abolint les
formes a què estan acostumats. Però quan una llarga sèrie d’abusos i
usurpacions, dirigida invariablement al mateix objectiu, evidencia un
designi de sotmetre al poble a un despotisme absolut, és el seu dret, és
el seu deure, enderrocar aquest govern i establir nous resguards per a
la seva futura seguretat . – Tal ha estat el pacient patiment d’aquestes
colònies, i tal és ara la necessitat que les obliga a reformar el seu
anterior sistema de govern. La història de l’actual Rei de la Gran
Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats
tots directament cap a l’establiment d’una tirania absoluta sobre
aquests estats. Per provar això, sotmetem els fets d’un món imparcial.

 S’ha negat a aprovar les lleis absolutament favorables i
necessàries per al bé públic.

 Ha prohibit als seus governadors sancionar lleis d’importància
immediata i urgent, a menys que la seva execució es suspengui fins que
el seu sanció s’ha d’obtenir, i un cop suspeses, s’ha negat per complet a
prestar atenció.

 S’ha negat a aprovar altres lleis per a l’allotjament dels grans
districtes de la gent, a menys que aquests pobles renunciïn al dret de
ser representats en la Legislatura, un dret inestimable per a ells i
formidable només per als tirans.

 Ha convocat els cossos legislatius en llocs desús, incòmodes i
distants del seient dels seus registres públics, amb l’única finalitat
de molestar fins al compliment de les seves mesures.

 Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per
oposar-se amb fermesa viril als seus intromissions en els drets del
poble.

S’ha negat durant molt de temps, després d’aquestes dissolucions, fer
que els altres a ser elegit, mitjançant el qual el poder legislatiu, el
anihilament és impossible, han retornat al poble, sense limitació per
al seu exercici, l’Estat queda al mentrestant, exposat a totes les
perills d’una invasió exterior ia convulsions internes.

 Ha tractat d’impedir que es poblin aquests Estats, per això ha
obstaculitzat les lleis de Naturalització d’Estrangers; refusant aprovar
altres per fomentar la seva immigració, i elevar les condicions per a
les noves adquisicions de terres.

 Ha entorpit l’administració de la justícia al negar-se a aprovar les
lleis per a l’establiment dels poders judicials.

Ha fet que els jutges depenen de la seva voluntat només per
la tinença de les seves oficines, i l’import i el pagament dels seus
salaris.

Ha fundat una gran diversitat d’oficines noves, enviant a un
eixam de funcionaris per assetjar al nostre poble i minven la seva
subsistència.

Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, exèrcits permanents,
sense el consentiment de les nostres legislatures.

Ha influït perquè l’autoritat militar sigui independent i superior al
poder civil.

S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció estranya a
la nostra constitució i no reconeguda per les nostres lleis; donar el
seu dictamen acord amb els seus actes de pretesa legislació:

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltres:

Per protegir-los, per mitjà d’un judici fictici del càstig pels
assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests estats:

Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món:

Per imposar impostos sense el nostre consentiment:

Per privar-nos, en molts casos, del benefici d’un judici per jurat:

Per transportar més enllà dels mars per a ser jutjats per suposats
greuges:

Per abolir el lliure sistema de lleis d’anglès en una província
veïna, establint-hi un govern arbitrari i estenent els seus límits, per
tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix
govern absolut en aquestes Colònies

Per suprimir les nostres Cartes constitutives, abolir les
nostres lleis més valuoses i alterar en la seva essència les formes dels
nostres governs.

Per suspendre les nostres pròpies legislatures i declarar
investit amb el poder de legislar per nosaltres en tots els casos que
sigui.

Ha abdicat del seu Govern aquí, al declarar fora de la seva protecció
i en emprendre una guerra contra nosaltres.

Ha saquejat nostres mars, assolat les nostres costes, incendiat les
nostres ciutats i destruït la vida del nostre poble.

Al present, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers
per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en
circumstàncies de crueltat i perfídia que amb prou feines troben
paral.lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del cap d’una
nació civilitzada.

Ha obligat als nostres conciutadans fets presoners en alta mar a
portar armes contra la seva pàtria, per convertir-se en els botxins dels
seus amics i germans, o morir sota les seves mans.

Ha provocat insurreccions intestines entre nosaltres i s’ha esforçat
per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats
indis salvatges, la coneguda regla de la guerra, és la destrucció de
totes les edats, sexes i condicions.

En cada etapa d’aquestes opressions, hem demanat una
reparació en els termes més humils: a les nostres repetides peticions
s’ha contestat només amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter està
així marcat per tots els actes que poden definir un tirà, no és apte per
ser el governant d’un poble lliure.

Tampoc hem deixat
de dirigir als nostres germans britànics. Els hem previst de tant en
tant els intents de la seva legislatura per estendre una autoritat
injustificable sobre nosaltres. Els hem recordat les circumstàncies de
la nostra emigració i radicació aquí. Hem lat a la seva natural justícia
i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentiu, a
repudiar aquestes usurpacions, que s’interromprien inevitablement les
nostres relacions i correspondència. Ells també han estat sords a
la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, convenir en
la necessitat que proclama la nostra separació i considerar,
com considerem les altres col.lectivitats humanes: enemics en la Guerra,
Amics de la Pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, en Congrés
general, apel.lant al jutge Suprem del món per la rectitud de les
nostres intencions, en el Nom, i per l’autoritat del bon poble
d’aquestes colònies , solemnement fem públic i declarem: Que aquestes
Colònies Unides són, i de dret han de ser estats lliures i independents,
que són alliberades de tota lleialtat a la Corona britànica, i que tota
vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya, és i ha
de ser totalment dissolta, i que com els Estats lliures i independents,
tenen ple poder per fer la guerra, concertar la pau, concertar aliances,
establir comerç i fer tots els altres actes que els estats independents
poden per dret efectuar.  

I en suport d’aquesta Declaració, amb
absoluta confiança en la protecció de la Divina Providència, entestem
la nostra vida, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor.’

(Tinc
la sensació que la traducció és del Google però s’entén més que bé el
que vol dir i el sentit que té avui entre nosaltres.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!