Suposar virtuts

Puc adormir-me en qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia. Puc entrar en directe a la de tres, parlant per a tota una comarca sobre pràcticament tots els temes. Puc separar en lexemes i morfemes una paraula de qualsevol llengua eslava -des del macedoni fins al bielorrús, passant pel sorabi-. Però no em demaneu que mantinga una conversa socialment virtuosa amb una persona que acabe de conèixer, o algú que apenes conec, perquè tinc un percentatge elevat de possibilitats d’amollar un improperi o algun comentari estrany.

No puc dir que el talent social estiga entre les meues virtuts. Em costa improvisar temes de conversació amb desconeguts. Que no se’m malinterprete: les classes plenes d’adolescents efervescents no se’m donen malament. Però allò del talent social amb persones individuals i tangibles em costa més. Sóc animal solitari. No acostume a anar de compres col·lectives, ni se m’ocorre quedar per a preparar una festa. No sé si al capdavall és manca de talent social o mandra, però alguna cosa m’exclou de les de la meua espècie. Em costa recordar què cal per als compromisos, o quin és el savoir fair d’algunes situacions. I ara, a mesura que la vida se m’apropa inexorablement als trenta, tot l’entorn es converteix en un compromís social que s’escapa a la meua comprensió, però el pes del qual note que recau, per alguna estranya raó, en mi. 
Algunes voltes, després del costum de ficar alguna pota, se m’ha passat pel cap excusar-me, comentar a la persona del davant que no estic acostumada a l’afabilitat social, que faig el que puc, però que, en el fons -perquè aquestes virtuts socials per alguna raó s’atribueixen a les del meu gènere- sóc un home. Després m’ho repense i somric amablement, a mode d’excusa. Alguna cosa em diu que això no solucionaria res. Enlloc d’això, preferisc fer-ho públic al bloc. Perquè recau en nosaltres, les dones, això dels compromisos socials? No en teníem prou amb allò del parirás con dolor?

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en XX / XY. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Suposar virtuts

  1. Marlene diu:

    Òndia, m’hi he vist ben retratada! (Excepte en allò de les llengües eslaves, esclar…)

    En el meu cas crec que és mandra, sense dubte. Però com que és una mandra que fa moooolts anys que dura (tots els que tinc, de fet), ja sembla que sigui ineptitud i he relegat tots aquests tipus de tasques al Veí, que se’n surt com tot un professional. 🙂

  2. Urb diu:

    Interessant això de les llengües eslaves. Com vas de serbocroat (o de serbi, o de croat, o de bosni, que a hores d’ara volen que siguen llengües diferents i jo no en tinc ni idea)? Igual et demane que em faces un colp de mà.

  3. valldalbaidi diu:

    “descrius”? Crec que n’hi ha també.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*