Combatre la primera gran crisi de la globalització des de l’àmbit local, que és allà on es nota la crisi amb expressió humana i directa, no és feina fàcil. Per això, els projectes i les mesures que Hereu va recitar pretenen evitar que la crisi converteixi “peti” als barris de Barcelona esmicolant una cohesió social construïda al llarg d’anys i amb esforços i… amb moltes trucades de molts Sánchez del Raval, una figura que existeix i a qui Hereu despenja el telèfon. Barcelona té un alcalde, i això deu ser història, que no es baralla amb el Govern de Catalunya. Notícia, notícia… Hereu s’erigeix en l’home amable i de pacte amb la Generalitat, l’alcalde que passa pàgina a la confrontació de la plaça Sant Jaume costat mar amb la plaça Sant Jaume muntanya. Posa la ciutat al servei del “projecte nacional”. Fins i tot en el vídeo publicitari que fa passar en la seva conferència (per a mi, sobrer) hi fa aparèixer algun conseller de la Generalitat. M’hi fixo en Ernest Maragall i Mar Serna, socialistes, per cert, i tots dos presents a primera fila. (Després parlarem de la primera fila i de totes les files de la sala.)
Hereu vol plantar cara a la crisi, tunejant el mercat salvatge i aixecant la bandera de la capitalitat europea. L’hospital de Sant Pau, allà on si mal no recordo ha nascut la Laia, que ha estat la primera catalana del 2009, una mena de niña de Rajoy en la intervenció de l’alcalde d’aquest dijous, serà la seu de la Unió per la Mediterrània. Capital europea i de la mediterraneitat, però amb una referència molt de passada a Gaza, ciutat agermanada amb Barcelona i bombardejada i massacrada aquests dies. Una referència anecdòtica a Gaza, no fos cas que l’efecte Joan Saura recaigués ara en l’alcalde de Barcelona. Qualsevol indici pro-palestí podria tirar per terra una conferència molt ben preparada i amb tota mena de recursos. Parlant de Saura, en el vídeo i a l’inici de la xerrada, presentada, per cert, per l’exalcalde i ara president de Caixa Catalunya Narcís Serra, Hereu ha elogiat el relleu “exemplar” en el lideratge del seu soci natural, ICV, amb la jubilació d’Imma Mayol, que ha cedit el protagonisme a Ricard Gomà [Gomà titlla el centre d’immigrants de “presó encoberta”]. D’això i d’una al·lusió calculada a Esquerra, sense citar Jordi Portabella, se’n diu fer equilibris. En canvi, l’alcalde ha rebutjat, a pregunta d’Albert Gimeno, la possibilitat de formar un govern de concentració per lluitar contra la crisi. El capità Hereu és capaç d’això i de més sense necessitat de recórrer a l’eterna oposició (CiU i PP) i a l’oposició circumstancial (ERC).
La conferència s’allarga i llavors l’única distracció, entre foto i gràfic que va passant Hereu, és tafanejar entre el públic. Deu ser deformació professional. Tot i la referència de l’alcalde a l’ordre i la trama ben organitzada d’Ildefons Cerdà [wiki] el protocol de l’acte ha tingut més del desordre i el caos modernista d’Antoni Gaudí [wiki]. Lluny de la quadrícula, hi ha imperat el campi qui pugui. Només calia veure l’entrada del públic, la recepció dels convidats i la distribució dels seients, i ara pot semblar broma però vist al moment sera preocupant. El desori era important, perquè hi havia periodistes asseguts sense cap criteri. A primera fila, amb els presidents José Montilla i Pasqual Maragall, amb els consellers abans citats, amb el vicepresident del Senat Isidre Molas, amb el delegat del govern de l’Estat a Catalunya Joan Rangel, amb un munt de càrrecs institucionals de primera línia hi havia, i vés quina cosa, el director de La Vanguardia, José Antich, i l’editor, Javier Godó. Algun director i subdirector de mitjà que estava assegut a les últimes files ironitzava sobre el criteri de la distribució. “Per què no l’asseuen entre la resta de directors?”
Però és que hi havia directors i subdirectors de mitjans de comunicació asseguts davant dels càmeres de vídeo, però d’altres a altres fileres. Hi havia senyors importants com Josep Oliu per darrere d’altres senyors molt menys importants. L’overbooking de poderío ha estat notable. Una bona mostra del poder que el PSC atresora a Barcelona. Molta gent del partit (des d’un Josep Maria Sala i un Joan Ferran fins a una Manuela de Madre o un Dani Fernández), molta gent de l’empresa (representants de grans bancs i companyies que no sé si estaran molt d’acord en la Barcelona anti-neo-liberal que proposta Hereu), una tropa de càrrecs de l’Ajuntament, d’empreses municipals i contractades, cares del món de l’associacionisme i un munt de caps de gabinet, protocol i escortes. Poderío, hem quedat.
Per cert, també hi figurava, discret l’home, l’encara cap de la Guàrdia Urbana, Xavier Vilaró. I també hi ha assistit Ferran Mascarell, que sempre que el veig penso que hauria pogut ser alcalde de Barcelona i no ho va ser a canvi d’uns (pocs) mesos de conseller de Cultura amb l’agònic govern de Pasqual Maragall.
Fins al moment que he marxat de l’auditori, ningú no havia preguntat a l’alcalde si es veu capaç de canalitzar l'”agitació transformadora” batejada per Oriol Bohigas per fer un tomb a les enquestes. Com sabeu, Hereu viu una molt mala relació amb la demoscòpia. Com a mínim els últims mesos, en què el sorpasso de CiU i de Trias és objecte d’enquesta i titular destacat a la premsa propera.
No sé si superarem la crisi, però això promet segur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!