Empremtes locals
Amb això que últimament han deixat de posar-se de moda els sous, pel tema de la crisi m’he recordat que no és una cosa nova: els meus pares conegueren, de menuts, no haver sous, sinó jornals. La feina es cobrava al dia, i no al mes, i hom no tenia la garantia de treballar tots els dies.
Abans de l’albada, en època de collita, els hòmens disponibles per a ser jornalers s’arribaven fins a la Plaça dels Xorros. Poc a poc s’ajuntaven també els amos o els patrons, i feien un contracte verbal: tu, vine. Tu també. El contracte era discret i sense ostentacions, i després els contractats desapareixien cap als bancals adjudicats. Al final del dia, els contractats rebien la seua paga, el seu jornal. I l’endemà, tornar a començar. I clar, si un no havia treballat satisfactòriament el dia anterior, ja pot estar segur que l’amo no el tornaria a agafar, i n’agafaria un altre en compte d’ell.
Curiosament, a manera d’empremta digital, els hòmens mantenen el costum de reunir-se de bon matí a la Plaça dels Xorros. Ara que hi ha crisi, la reunió masculina és molt major: en part, imagine, perquè sembla ser un nucli de contactes laborals, de reunió social. Però no ho puc saber, només puc imaginar-ho, perquè només els hòmens formen part d’aquesta crida antropològica. I em resulta curiós passar amb el cotxe pel davant d’aquesta empremta digital municipal, que resisteix el pas del temps i sobretot -i especialment- els temps de les crisis.
Sí, els hòmens continuen reunint-se al voltant dels Xorros; això sí, cada cop menys per cercant treball i cada cop més a l’estil de la vella àgora grega (rés a veure amb l’esperpent que estan fent a València) per conversar, debatre i, com diuen els catalans, “fer-la petar”. Ara, a La Font, en la vella àgorades Xorros, han perdut espai les persones i els han guanyat els cotxes; coses dels nous temps…