Polits i polides

No hi ha edat on s’arriben a majors extrems que en l’adolescència: és l’època de la vida on la gent arriba a la màxima revolució, la màxima passivitat o la màxima estupidesa. El pitjor de tot és que resulta una època indefinida. Els saxons l’entaforen tota en els “teens” (més de deu a partir de tretze, menys de vint), i no em pareix una mala definició.

Una altra definició és aquella que fa referència a les actituds que comencen a desenvolupar: escampen les plomes i es passegen per davant dels individus de la seua espècie -i nivell social, que no es defineix en els paràmetres classistes de la societat democràtica, sinó en un curiós microsistema de castes escolar-. Atreuen l’atenció del sexe oposat i a aparten els enemics. En el cas dels xics, les dos coses en són una de sola: el pressing catch està a l’ordre del dia (una activitat que, segons recorde de la meua època, en comptes de atractiva, percebia com bàrbara i repel·lent). Els riures i les llengües viperines de les xiques, també (cosa que també recorde vivament).
El conjunt dels inicis de l’adolescència -l’adolescència alta, en termes històrics- és d’extrems i de competicions que es resumeix en un sol lema: a vore qui té les plomes més boniques.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Polits i polides

  1. x diu:

    Si és així, no guanyaràs per tila i per valeriana…

  2. urb diu:

    Etimològicament, ve del llatí adolescens, que significa, textualment, el que està mancat de. Qualsevol cosa que poseu al darrere (mancats de trellat, mancats d’experiència…) és horrible, per reduccionista. La solució anglesa (teens) és menys agressiva. I no estic d’acord amb això de la til·la. Els adolescents de vegades et trauen de polleguera, és cert. Com el adults. També és cert. Jo treballe cada dia amb gent entre 12 i 18 anys i no és tan traumàtic com la gent pensa. En el meu cas, no és gens traumàtic.

  3. Lucr diu:

    Són coses de l’edat que queden justificades per la manca de maduresa… Jo a eixa edat anava tota de negre, amb una cadena i un encadenat al coll, botes militars amb punta d’acer i cabells cardats. I ara tinc un glamour que no me’l puc acabar… són coses que passen…

    El problema ve quan aquesta edat del titot s’allarga més del que deuria, i enlloc d’acabar-se als 20 arriba fins als 30 i en alguns casos fins als 40. Síndrome de Peter Pan l’anomenen, però realment vol dir “immadurs que es neguen a reconeixer que són adults i s’han de comportar com el que són, assumint les responsabilitats que els pertoca i deixar-se ja de tanta tonteria”.

    ciber-besets amb molt de glamour

  4. martainsa diu:

    La veritat és que en general no és difícil tractar amb ells: el secret és parlar-los com als adults, tenint en compte que van nàixer quan tu eres com ells, i que part del seu control emocional està regulat per un còctel molotov hormonal incipient. Però se m’ha fet curiós i graciós veure com desenvolupen les estratègies pròpies de l’edat -que tots vam desenvolupar en el seu dia, supose, i que la majoria hem pretés oblidar-. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*