La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Misteris il·licitans

El primer misteri que em ve al cap quan pense en Elx és el que envolta les meues visites a eixa ciutat: cada volta que hi vaig, plou. A Elx, una ciutat desèrtica, coneguda per tota la humanitat per les seues palmeres oàsiques. L’altre misteri és com he pogut viure tots aquests anys sense saber res d’aquesta ciutat que, pluges a banda, engloba tants encants. 

Tots els anys, quan arriba la Mare de Déu de l’Assumció -15 d’agost per als descreguts-. Probablement tots els anys he vist per la tele allò de la magrana i els xiquets disfressats d’àngels i de maedéus; però no se m’havia ocorregut mai baixar a vore-ho en persona, tement patir alguna experiència mística envoltada de gent, calor i olors de suor. Afortunadament, els anys parells repeteixen el misteri en una versió hivernal, els primers de novembre.
Ahir aprofitàrem l’avinentesa per a vore La Festa -com l’anomenen a Elx-. Veure-ho en directe, és molt emocionant: primer, per l’espectacularitat de l’esdeveniment, i segon, perquè vaig estar més de mitja hora amb l’ai al cor quan mentre quatre àngels, penjats com un pernil a quinze metres d’altura, esperaven que acabara la conversa entre Tomàs i la Mare de Déu a mitja assumció.

Un dels misteris d’aquesta festa (significats espirituals a banda), és el de com s’ha pogut mantindre durant tants anys, ja que és una festa única a Europa, conservada amb obstinació pels habitants de la ciutat. L’altre misteri és el com s’ha pogut conservar en valencià. Tampoc tinc ganes de resoldre’l, però, el misteri. Em limitaré a donar gràcies a la Mare de Déu. I a la cort celestial que l’acompanyava amarrada a la magrana. 

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.