La pols i l’era

Mire el debat de tot això de l’ossa Hvala (un nom que pareix txec) amb certa curiositat i perplexitat. Els boscos dels Pirineus, domesticats al llarg del segle XX, tornen a ser perillosos, pel que sembla. A mi, de fet, no em cal anar tan lluny per a trobar boscos perillosos: el secà familiar -curull d’esclatasangs, a hores d’ara-, no és una zona segura. Sota qualsevol pedra, al costat del rimall més inesperat ens pot eixir un sacre o un aleacrà (escorpí).

No és el mateix una ossa que un aleacrà, ho sé. Els ossos són més grans, i tenen més força; corren més i s’alimenten de borreguets. Però els aleacrans no estan exempts de perill, són verinosos i precisament és el fet de no veure’ls -amagats entre el fullar de pins del sotabosc- el que més m’alarma. Però per això ja sé que hi ha certs llocs on no puc anar, i altres on he d’anar en compte. I això ho sabem els caçadors de bolets, i els caçadors de pardalets.
 Ací, a les comarques centrals, els caçadors -de bolets i pardalets- són la gent més sostenible que conec. Per raons pràctiques, d’acord: si no hi ha aviram, no hi ha caça. Però són responsables del manteniment de les sendes, són uns molt bons coneixedors  de les muntanyes, i els primers que detecten canvis en la fauna d’un ecosistema. En tot aquest enrenou de l’ossa txeca el que crida l’atenció és percisament que un caçador haja donat el toc d’alarma. Entenc que els ramaders de la muntanya n’estiguen fins als testets; i en reintroduir l’ós al pirineu, això s’havia de tindre en compte. Però un caçador ha de ser conscient que els boscos impliquen un perill, i que qui no vol pols, senzillament no va a l’era. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a La pols i l’era

  1. Marlene diu:

    Hvala vol dir “gràcies” en eslovè. 🙂

    Una óssa que se sent amenaçada (en una batuda de porcs senglars) fereix el caçador en un braç. Jo… no sé si em salto algun raonament lògic, però no hi veig re d’estrany. Capturar-la? Vingavahome! Volien pols!

  2. silviavea diu:

    … que els boscos siguin com la Rambla. Al bosc n’hi ha moltes de bestioles (i més que n’hi havia…) i a ningú se li acudeix fer-les-en fora perquè són perilloses… o potser tot arribarà i acabarem fent-ho…. esperpèntic. Entenc que, d’entrada, una óssa no ataca ningú gratuïtament.

  3. martainsa diu:

    Ho comente amb un amic caçador i em diu que ell no demanaria que la tornaren a agafar. Com a molt, si l’atacava, li haguera disparat com a sistema d’autodefensa 🙂

  4. rogersafor diu:

    …sentí dir a Folch que el pirineu estava tan fragmentat paisatgísticament i ecològica que és impossible que una població siga viable. Respecte als caçadors i als que no volen trobar-se els óssos però si que el bosc siga d’ells… Sense comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*