Vida rural

Veient-me arribar hui a casa ningú haguera cregut que fa pocs anys una servidora pertanyia a Orgull Xava (sí, que tenia per decàleg coses com: “Tot arbre és un pi“, “on no arriba el metro és muntanya” i “negaràs la diferència entre un arbre i un arbust“). Des de fa algunes setmanes se m’ha ficat al cap recuperar un hort que tenim mig abandonat a dos minuts -caminant- de casa. Probablement el que més m’ha impulsat a fer-ho és la poca fe que tenien a casa: “On vas, amb l’aixaeta, dona? Si antes d’arribar ja t’hauràs cansat!”. I com sóc genèticament cabuda, he aconseguit fer entrar el clau per la cabota. 

Aquest estiu vaig llegir Animal, vegetal, milagro, un llibre que parla de l’experiència d’una família americana que decideix viure un any sencer del que planten ells -van a viure a una granja, on tenen grans extensions-. Realment no tinc pensat posar-me a menjar només del que plante -tot i que potser aixina aconseguiria que m’entrara el vestit de núvia, que falten pocs mesos i ja me les veig i me les desitge-. Però fa temps que em pareix una llàstima la pèrdua dels horts. Com vaig a comprar tomaques de Múrcia -que potser prèviament han passat per Madrid-, podent-ne tindre unes quantes a l’hort?
De manera que Marta, àlies Senyoreta Pepis, agafa l’aixaeta, uns guants -per a no espatllar-me la pell de les mans-, l’emepetrés amb el temari d’oposicions passat a àudio, i el mòbil -que no vullc deixar de tindre certa vida social-, i se’n va a l’hort, a remoure la terra i a cavil·lar sobre tot el que plantaré. 
Encete una nova categoria, de Vida rural, per tal de garbellar en una mateixa etiqueta els posts horticultors, però per a recollir informació ancestral sobre coneixements horticultors he encetat aquest blog. No promet acualitzar-lo, el nou blog: només espere que siga un lloc on abocar informació d’aquella que no hauríem de permetre que es perdera (com per exemple que els alls s’han de plantar en divendres). El que sí promet és retransmetre-ho en directe tot, tot, i tot ací, als meus apunts diaris. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Vida rural

  1. x diu:

    És una passada de bloc. Quina enveja, matxa

  2. Miquel diu:

    Molt bé Marta t’has superat, ara retornes a les arrels hortelanes; em sembla fantàstic, al blog he fet un vincle amb el teu “hort virtual” espere que quan la collita ho permeta ens faces uns pastissets de bledes i així lligues la teua vena agricultora amb la pastissera.

  3. Jordi diu:

    Enhorabona.

    Ja tenia ganes de veure com es concretava la iniciativa.
    Ara estaria bé anar encomanant el desig de retorn a contactar amb la terra, cadascú amb el seu tros. I iniciatives com la teua de veritat ajuden.
    Després ja parlarem de xarxes i trobades. Però primer a plantar llavoretes, a veure què n’ix.
    Salut i ànims,
    Jordi
  4. kirik diu:

    Saps el que diu un proverbi xinés?

    Per a ser feliç durant un dia, emborratxa’t,
    per a ser-ho una setmana, fes un viatge,
    per a ser feliç un any, casa’t,
    però si vols ser feliç durant tota la vida, fes-te llaurador

    I és que, com diu un amic, el llaurador sempre té una il·lusió. I és veritat.

    El blog que has fet és xulíssim

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*