Crash!

Des de que els caps de redacció dels periòdics “de tota la vida” tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s’acaba; i l’altra, que es posen d’acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d’Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les “pobres criatures” com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d’especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé. 

La mala maror, en tot cas, no em ve tant perquè siga una fan del capitalisme, ni tinga cap pòster d’Adam Smith a casa. La inquietud prové més de la sensació que la terra és un enorme avió a qui se li han espatllat tres motors i vola de gaidó i cap avall. I ens hem deixat els paracaigudes a terra. 
No sé si és cert que el món i l’economia no tornaran a ser mai més el que eren perquè la secció d’economia és la primera que utilitze per a fer collage i això de la crisi no m’ho ha fet entendre millor ni m’ha convertit en cap economista comentarista expert; però l’oasi sostenible en què m’imaginava convertida la meua terra  després d’un terratrèmol capitalista no arribava mai -en els meus somnis- després d’un accident aeri descontrolat. 

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Crash!

  1. x diu:

    Jo comprava El País dels diumenges només pel suplement econòmic: per poder fer collage.
    Digues a la tia que controli tots els escrits de na Conxa. Na Conxa és la solució ideal per a totes les penes. Esmorzar ran d’un escrit de na Conxa és un luxe. Això és qualitat de vida, i no els maleïts dòlars!

    Opinió | Conxa Forteza

    Festa grossa a l’Espai Mallorca

    Conxa Forteza | 01/10/2008 | Vistes: 34
    Valoració

    Dijous passat hi va haver festa grossa a l’Espai Mallorca. Han passat deu anys des de la seva inauguració. Quasi res! Record perfectament el dia en què va obrir portes, ja que per mi és una fita memorable. Aquesta iniciativa de Damià Pons, quan estava dins el Govern, em va reconciliar amb Mallorca i els mallorquins. No és que hi estigués barallada en el sentit literal de la paraula, però m’havia desentès completament de tot el que passava a l’altra banda de la mar. Havia trencat lligams amb la meva terra i amb la meva gent. Ni tan sols sabia del projecte d’obertura d’aquest lloc. Un conegut meu mallorquí que viu a Barcelona m’ho va dir. No m’abellia massa anar-hi, les cases regionals mai han estat sant de la meva devoció, i no tenia cap motiu per pensar que aquesta vegada seria una cosa diferent.

    Feia uns anys havia tengut una mala experiència amb una cosa rara d’una casa de Mallorca a Barcelona, on m’havien convidat. Em vaig trobar amb quatre lloros endiumenjats, senyores de la part alta i que el primer que em demanaren és si sabia brodar, concretament punt mallorquí. A bon sant encomanaven el miracle! Encara corren per ca nostra unes estovalles mig començades a ca les monges i que ja varen néixer sense cap futur de presidir una taula per Nadal. L’agulla i la planxa per mi són pitjor que qualsevol instrument inquisitorial. Li vaig donar a les cames.

    El conegut que em va donar la notícia, ara fa deu anys, era un bon client de la immobiliària on faig feina i no li vaig voler fer un lleig, un client és un client, i cametes em valguin cap al carrer del Carme sense gens d’il·lusió.  La il·lusió em va retornar quan la primera persona que vaig veure a la porta d’un Espai Mallorca per estrenar va ser el company Pere Sampol i l’aferrada que em va fer. Vaig endevinar que la cosa no anava de “casa regional”, tant per l’estètica del local com pel personal que es passejava per les diferents sales. M’ho va acabar de confirmar l’exclamació de Damià Pons quan em va veure “Vatuadell, na Conxa!”.

    Em vaig sentir reconeguda i estimada i en aquell moment vaig restablir uns lligams que mai no hauria d’haver romput. Durant aquests deu anys, a l’Espai Mallorca he retrobat vells amics i qualque antiga passió. He conegut molta gent jove i nova que han enriquit la meva vida. Mirant els vídeos que es projecten, un per cada any, de l’existència de l’Espai, he vist com ha evolucionat tanta gent que hi ha passat: escriptors, poetes, historiadors i amics, que no clients. Per l’Espai hi ha passat el més granat de la cultura mallorquina o catalana, com ho vulgueu dir, no tenc problema de nom. Físicament també es noten els canvis que aquests deu anys han conreat damunt les persones. Una excepció, i no em puc estar de dir-ho, és la de Xesc Moll, sempre està igual de “curro”, crec que té un pacte amb en Barrufet de les rondalles. Ens hauria d’explicar què fa per conservar-se tan bé. Les senyores li agrairíem i qualque senyor també.

    Ja sé que hi ha gent, i en respect l’opinió, però no la compartesc,  que pensa que l’Espai Mallorca no té raó d’existir. Ells, des de la seva privilegiada situació de poder viure a Mallorca,  no poden entendre el que representa l’Espai per molts de mallorquins que vivim a Barcelona i per molts de catalans que estimen Mallorca. Ja sé que per comprar llibres d’autors mallorquins a Barcelona no ens hauríem de limitar a trobar-los a l’Espai, però, ara per ara, és així. La culpa no és de l’Espai Mallorca, sinó de polítiques editorials. Aquest estimat lloc, al bell mig del cor de Barcelona, no només és una llibreria o un lloc per comprar-hi galetes d’Inca. L’Espai és un punt de trobada entre la gent que enyoram Mallorca i que, gràcies a qui ho ha fet possible, molts hem  pogut recuperar el que mai no hauríem d’haver perdut.

    Del dia de l’aniversari no puc deixar de fer menció del genial monòleg del felanitxer Miquel Àngel  Llonovoy. Conclusió: a  Mallorca salam, però al Raval de Barcelona el salar és cosa quotidiana. Salam alekum! s’hi sent a totes hores. No tenia el gust de conèixer Francina Armengol en persona, la vaig trobar molt aguda i simpàtica, gens estufada. Precisament va ésser a l’Espai Mallorca on, després de patir molt, em vaig assabentar del canvi de govern a les darreres eleccions. Moltes històries per recordar.

    Per molts d’anys a tots els qui heu fet possible l’Espai Mallorca, i que d’aquí a deu anys tots, i especialment els que quasi formam part del mobiliari, puguem brufar la celebració del seu vintè aniversari. Esper que els vells i mals de coure com jo, d’aquí a vint anys, encara que sigui amb el morros per en terra, puguem  retrobar-nos una vegada més al carrer del Carme…

  2. Xavier diu:

    M’hi jugo deu duros, que després de la crisi, tot restarà igual…

  3. theoreia diu:

    el crash seria intrasocietal i el clash entre civilitzacions?

    vegeu ací: http://en.wikipedia.org/wiki/Clash_of_Civilizations

    salutacions a tothom

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*