La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La taca groga

Quan arriben aquestes dates sempre hi ha algú de Canal 9 a Benidorm: una de dos, o fa tan bon temps que en cara es poden vore senyores mostrant les bufes per la platja, o cau una bona tronada i la mateixa reportera (armada amb l’impermeable i un micro) s’exposa, com Dorothy al Mag d’Oz, a que una ventolera se l’emporte mar enllà tot intentant mostrar el màxim realisme en la notícia. 

Enguany, evidentment, no ha estat una excepció. Els setembres plujosos són mesos de descans per als caps d’informatius, que ja tenen portades de noticiaris poc compromeses, sense el perill que els acusen de manipular les vides de sants de la dreta; sense el perill d’haver d’estomacar als socialistes; i sense que els altres partits residuals hagen de queixar-se perquè no apareixen per la tele ni engolint-se la càmera. 
És precisament per això que m’ha sorprés trobar, després de la notícia de les pluges, una explicació sobre el congrés dels socialistes: ha estat com trobar-se una taca groga enmig d’un dels impermeables rojos que es gasta la gent de la casa. Dos corresponsals al Palau de Congressos, i una explicació de la falla: propietats, virtuts i, sobretot, defectes dels nous aspirants a futurs líders de la oposició (disculpa’m el pessimisme, Emili) Ximo Puig i Jorge Alarte. En tot cas, sospite que es tracta d’una maniobra estratègica: per conéixer l’enemic. A qui tinga curiositat ací estan els detalls. 

  1. hi ha una tal Amparo Català (o Recatalà) que ix als telenotícies nocturns com una Venus púnica — bruna com la nit i postglamurosa d’una mediterraneitat intracomarcal passada per les botigues de moda–: alça lleugerament el cap i a estones mira la càmera “de dalt cap avall”: se li intueix en els indicis a estones tensionats del seu gest que pel seu cap passa intermitent la consigna: “aneu a empassar-vos tot açò que em fan llegir, sense replicar, encara que hi haja algú que no s’ho crega!”, és el model de locutora ideal per declarar el decàleg de mesures de colonització d’un país africà sense generar fissures ni dubtes existencials,

    sense dubte, Gal·la Navarro fa les cròniques d’Alacant obrint molt els ulls, en una actitud comprensiva gairebé fenomenològica (el seu moviment de celles serien un camp fecund d’anàlisi per als hereus de Heidegger): juga a hipnotitzar les audiències amb un discurs gestual ben travat, absorvent, no exempt d’una certa solidaritat amb els dissidents de la programació, la seua emotivitat és inclusiva i no cal descartar que la seua intel·ligència exhaustiva s’haja embriagat amb el liquor de l’entra-i-surt moral respecte als paperots que li toca interpretar,

    però, més enllà de qualsevol apreciació i consideració, la MEUA locutora preferida — de totes les que he tingut oportunitat de veure fins ara– és Raquel Sans (aquesta és de TV-3, a Canal 9 sembla que no hi ha el milieu propici per a que prosperen caràcters com els de Raqueleta): és la més sorneguera i irònica de totes, quan ens dona el “parte” cal llevar-li la veu a la televisió per a gaudir millor de les seues opinions facials: exalta la vida a cada segon amb un estat de satisfacció prenatal que és tot un projecte de civilització i, a més,  amb ella tens la garantia que ni Rajoy t’amargarà el sopar ni l’alcalde de Barcelona et farà experimentar el costat estrany de la vida,

    francament, si els Països Catalànics tingueren un príncep hereu que triara a la futura reina de la pàtria zappejant els telenotícies, crec que ho tindria ben clar 😉

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.