El canvi climàtic en la roba

Un matí desficiós i una visita obligada a la zona comercial m’inspiren un passeig per les meues botigues preferides. Encara queden les últimes cuetades de roba superrebaixada a les prestatgeries, tot i que la major feina dels dependents se centra en fer encabir la nova temporada. Si no recorde malament, l’hivern passat els botiguers de roba les passaren canutes amb això del canvi climàtic: no vengueren ni un clau fins ben entrat el mes de gener. Ara, per a curar-se en salut, els dissenys de la temporada tardor-hivern porten màniga curta.

I si no fóra que la roba d’estiu portava els cartellets de rebaixes en groc fosforescent, no hauria pogut distingir quina era la d’estiu i la d’hivern. Unes maniguetes curtes, uns tirants… ja veus. Qui ho anava a dir, que la Safor s’arribaria a poder comparar amb el tròpic. El que em posa els pèls de punta no és ja tant l’expectativa de temperatures tropicals a la Safor que han fet els senyors Zara, Dutti i Benetton, sinó que aquesta mateixa moda la imposen a Galícia, o a qualsevol lloc que vorege perillosament als pirineus.

Recorde una volta, una amiga meua del nord baixà a viure una llarga temporada a Alacant. Coincidí que aquells hiverns la moda es basava (cite textualment) en “anar de camperola russa”, és a dir, amb faldilles i botes peludes. I que ella ni boja es podia permetre el luxe de vestir-se com si treballara en un kolkhoz; que a veure quan es posava de moda vestir-se com un pescador tailandès. Doncs heus-la aquí, la moda tailandesa. Ens arriba aquesta pròxima tardor. Ja em veig el dia de tot sants, tota vestida amb transparències i volantets pel cementeri, disfressada de fantasma sexy -si tal cosa és possible-.

El pitjor de tot és que sospite que la meua amiga ara viu nord enllà, on les condicions de vida s’assemblen més a les dels kolkhozi que a les d’un creuer pel tròpic.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Maruja 2.0. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El canvi climàtic en la roba

  1. carme diu:

    ostres, quina gràcia! mentre llegia aquest post la teva amiga de nord enllà estava pensant “doncs si sabessis el que he vist pel nord de la frontera…”, i més endavant  es troba amb que fas referència a ella!

    doncs sí, és el drama de la moda global, quan vivia a Alacant estava de moda anar de camperola rusa, en canvi, el març passat, a Tolosa, amb un fred que matava, vaig tenir molts problemes per comprar-me un jersei que abrigués. Perquè sí, perquè ja no existeix la poesia de la roba d’un lloc o d’un altre, i de nord a sud venen el mateix, sense cap consideració cap a les necessitats reals de la gent. potser dissenyen la roba cada any pensant en només un lloc… deuen anar a torns o algo així, un any toca roba russa per tot europa, i un altre any roba grega o irlandesa, vés a saber.

    el cas és que després em passejo per barcelona amb alguna cosa que em vaig comprar allà, i les amigues em diuen “que guai, és de tolosa? portes moda francesa?”, i sí, moda francesa, comprada al zara! i és que ja no hi ha romanticisme…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*