Encara queden tios Canya

Encara queden Tios Canya, i el de La Font es diu Tio Misero. Però no és un Tio Canya en el sentit d’exultació nacionalista ni lleialtat lingüística i cultural. No. És un Tio Canya natural, producte de la terra, autòcton com el suc de taronja; inamovible en el seu modus vivendi i els seus costums malgrat qualsevol força exterior. La mare diu que es tracta d’un cas antropològic, i sol dir que el Tio Misero no és del segle XXI. Ni tan sols del XX. El Tio Misero és del segle XIX. I demà cumpleix 80 anys.

Entre altres exotismes -per als humans del segle XX i XXI- trobem que no té cotxe: va en bicicleta a tot arreu, per tots els pobles de la comarca. I els dies de guardar es posa el blusó i la gorra. Però, ja dic, no és per caboteria nacionalista ni per cap lleialtat. Ell, senzillament, és aixina.

El seu nom prové de son pare: un home que guanyà molts diners jugant a les cartes, i decidí donar tots aquells diners a l’església, per a misses a sa mare. Des d’aquell moment els de la seua estirp porten el malnom de Miseros. A son pare també se li atribueix la creació de la festa de La badà -una festa exclusivament fontera-, el dia després de Sant Vicent. Conta la tradició que el Tio Misero (pare) decidí anar amb unes amigues a la muntanya, a passar el dia. Algú els va preguntar on anàven, i el Tio Misero (pare) va dir: anem a “badar-mo-la” (que és una expressió que no he trobat al DCVB, i que significa passar-ho molt bé, o riure molt). Des d’aquell dia La Font celebra La badà -convertida fins i tot en festa oficial-.

En realitat, el Tio Misero no és parent meu directe, de sang. És l’home de la Tia Sunsión. I en novembre celebren els 50 anys de matrimoni, del qual ha eixit un únic fill: Misero, un home peculiar, que porta tatuada al braç la llengua dels Rolling Stones i tatuat al cervell fragments sencers del Quixot. És camioner, i alguna volta s’ha emportat al Tio Misero per Europa: Holanda, Alemanya, Rússia… i de tota aquesta experiència, a La Font i per Europa, el tio n’ha extret la seua filosofia. I no sé si és per això, o perquè el dimoni sap més per vell que per dimoni, però quan el Tio Misero dóna un consell sempre encerta.

El Tio Misero ve quasi tots els dies a casa la Tia Teresa -la meua segona mare, que viu a deu metres de nosaltres-, i passen llargues vesprades a la fresca. I quan berene, a voltes m’agrada anar amb ells. I des del meu segle XXI contemple i escolte els costums del Tio, els seus viatges en bicicleta (mai en cotxe), la vivència de la seua cultura com un fet natural (i no reivindicatiu), la producció de productes fets a casa -mel, sabó, bunyols….- i pense que tindríem sort si els habitants del segle XXI poguérem viure un poquet més com ell.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Encara queden tios Canya

  1. L'HIDROAVI diu:

    Ai, dic.
    Com voldria poder-me-la badar amb ells dos. Ai!
    Això són els meus. Jo no sóc nacionata.
    Ja sé que no tenc remei ni adob ni compostura. Però ja no dic que ho ho sent molt.

  2. valldalbaidi diu:

    N’havia sentit a parlar (quan vaig fer classe a l’ies d’Oliva… però ningú no m’havia sabut dir mai quin era l’origen. Gracietes i records a l’Emili

  3. martainsa diu:

    Hola, a tothom!

    La veritat és que la festa finalment va ser un èxit, vam bufar les 80 (80!) espelmentes (i a més dos vegades, perquè la primera no s’havia gravat bé). Com a premi, el Tio Missero ens va regalar contes i acudits dels de tota la vida. També està gravat. Intentaré penjar-ho al youtube tan prompte com puga, perquè no té pèrdua. No-té-pèrdua!!

    Besets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*