Els quatre mussols

Les relacions amb els amics d’infantesa tenen quelcom d’irracional que fa que sempre trobes un lloc al teu cor per a estimar-los. Nosaltres érem quatre: quatre iaies mig patoses que des de no recorde quin moment, i no sé amb quina excusa, ens anomenàvem els quatre mussols. No recorde si el títol de mussol comportava cap responabilitat o característica, o si es tractava únicament d’un element definitori; només sé que cadascuna de nosaltres en tenia un, de mussol, ja fóra en forma de penjoll o de figureta.

I ahir se’ns va casar el primer mussol, l’Olga. Crec que cadascuna de nosaltres estem despendolades per un lloc del món: l’Ariadna a Boston, imagine que per afers professionals -és metgessa-, l’Olga casada amb un alemany, vivint a Alemanya -i tenint mussolets alemanys, d’aquí a pocs mesos-, l’Eulàlia perduda pel Camp Nou, al concert de Bruce Springsteen, i jo ací, a la Safor.

Si l’economia i les responsabilitats m’ho hagueren permés, no haguera dubtat en agafar un avió i anar de cap al poble alemany de l’Olga, per veure com deia el sí (o el Ja, en aquest cas); però, com diuen al meu poble, el que no pot ser, no pot ser, i a més a més és impossible. D’una banda, em console pensant que la pròxima vegada que la veja serà ja amb el fill o la filla que espera; però també he de confessar que la idea em posa els pèls de punta -els gelats de llimona àcida comencen a quedar molt arrere-. Mentrestant, molt endins, en algun lloc inamovible, continue lluint amb tendresa el meu títol de mussol.

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Apunts diaris. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a Els quatre mussols

  1. Lucr diu:

    Just ahir vaig quedar amb unes amigues del col·legi a les que feia anys que no veia. I ens vam ajuntar de nou perquè una de elles es casa i ens volia donar el tarjetó. Vam començar a posar-nos al dia de les nostres vides i de l’altra gent que també venia a classe amb nosaltres: un te tres bessons, l’altra una filla de 8 i un de 3, altra s’ha declarat cleptòmana oficialment, un s’ha suïcidat, 2 estan prenyades… i així fins que els vam recordar a tots.

    Els anys passen, però sempre els recordaré a tots amb molt de carinyo.

    ciber-besets

  2. Jes diu:

    Tens raó, els amics de la infantesa són molt especials, i és tot un luxe i un plaer poder-los mantenir durant tota la vida, ja que amb ells tu també et sents especial.

  3. lamerce diu:

    Ai Martona!
    Els anys passen i pesen… Tornar al poble m’ha servit per adonar-me de totes aquelles cares perdudes. Unes cares que s’han fet grans, cares cansades (els anys no perdonen), les panxes grosses, els cotxets…
    I sí, jo tinc un parell d’amigues casades amb criatures, una que està de dos mesos, un parell amb la seva vida ja feta…!
    Però és bonic veure les “meves mussoles” amb un bon somriure de felicitat! 🙂

  4. valldalbaidi diu:

    Besets…

  5. marinayang diu:

    Doncs per casualitats de la vida, el 19 no només es casava l’Olga, sinó també la Maria, una de les meves 5 mussols d’infantesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*