Com xiquets en un pati d’escola

No sabia qui era Carlos Taibo fins que va vindre aquesta setmana a la Universitat d’Estiu i al Casal. I em sap greu haver-lo descobert tan tard -i des de l’última fila, que la sala estava plena de gom a gom-; aquest home té una retòrica impecable, i argumenta meravellosament bé. És un plaer sentir-lo. El ratet que estiguérem a la sala se’m va fer curt, i em va deixar amb regust a xerrada premilinar. El tema de la conferència, però, va ser el que més em va impactar: els ets i uts del no-nacionalisme. O el que és el mateix, del nacionalisme espanyol.

Quan tenia setze anys vaig conèixer a Jana, una alemana de Bonn, amb el cap molt ben amoblat, que m’explicà les connotacions que tenia el nacionalisme alemany en la població. Segons ella, la cosa no apuntava res de bo. No sé com està la qüestió en l’actualitat, però una normalització d’aquest nacionalisme implicaria la superació -i amb superació no vull dir oblit- d’esdeveniments històrics passats que un parell de generacions ha portat penjant del coll com una cadena .

Altres nacionalismes, com el francès, l’americà o el polonès, gaudeixen d’una immillorable salut xovinista. Però l’espanyol, per si algú no se n’havia adonat, no existeix. Els únics nacionalismes vigents als mitjans de comunicació estatals són els perifèrics, i sovint es fan acompanyar d’adjectius sucosos com “radicals” o “excloents”. Però l’espanyol, en canvi, no s’esmenta mai. Com a molt, es relaciona amb episodis del passat. Les perletes que militen en partits nacionalistes espanyols són anomenades feixistes, i tal nomenclatura es limita a partits nacionalistes espanyols radicals, excloents, passats pel tamís de la xenofòbia. Però i els nacionalismes espanyols “moderats”?

Taibo ens explicava que aquest forat negre lèxic tenia les seues raons: en primer lloc, perquè una cosa que no existeix, no es pot criticar. Evident, estimats Watsons. També hi tenien a veure les connotacions negatives que s’han anat generant entorn a la paraula “nacionalisme” o “nacionalista”. I finalment, que la base del nacionalisme pre-constitucional s’havia diluït en la constitució, perpetuant el nacionalisme espanyol, però camuflant-lo sota la fórmula: prova superada. Mort el gos, morta la ràbia. En la nova democràcia els únics nacionalismes -els dels altres– apareixien coberts per l’ombra de la xenofòbia i l’exclusió. Arribat a aquest punt, hom es troba amb situacions semàntiques surrealistes, com que al País Basc hi conviuen partits nacionalistes bascos amb partits “no-nacionalistes”. Que és tan surrealista com dir que l’estructura social mundial està basada en el no-feminisme.

Existeixen nacionalismes de tot tipus: valencians, espanyols, gallecs i asturians. Clar que sí. I andalusos. I trobe que fins que no s’accepte almenys l’existència d’aquesta noció de “nacionalisme espanyol” no podrem aspirar a un debat que aporte certa calma social (i audiovisual) a l’estat. Caldria viure’l amb més naturalitat, el nacionalisme espanyol: hi ha gent que ho és, i punt. I està en tot el seu dret a viure el seu nacionalisme. Com jo visc el meu, o amb més eufòria, si volen. Mentre no ho aconseguim, els nacionalistes espanyols viuran envoltats d’un núvol de neutralitat, i aniran assenyalant els altres amb el dit, com xiquets en un pati d’escola.  

Quant a martainsa

Nascuda l'any 1979 de pares valencians, visc fins l'any 2001 a Barcelona. Actualment estic casada, sóc mare de dos fills (un d'ells, celíac), i el tercer vindrà el 4 de maig (dia de Star Wars). Visc a Almoines i treballe com a mestra a l'escola de Palmera.
Aquesta entrada ha esta publicada en Terra. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Com xiquets en un pati d’escola

  1. tonet diu:

    Gràcies, Marta! S’agraeix llegir-ho amb aquesta simplicitat i eficàcia. Jo havia estudiat les diferències entre el terrorisme repressiu i l’expressiu, segons si tenien o no estat al darrere. El nacionalisme banal de Billig, de què parlava avui mateix Sebastià Alzamora a l’Avui és com aquest terrorisme repressiu…
    Comparteixo aquest anhel de claredat I HONESTEDAT terminològica, que tant escasseja…
    Salut!

  2. marinayang diu:

    … però jo no m’explico tant bé com tu!

  3. martainsa diu:

    He de dir, Tonet i Marina, que qui explicava aquestes coses no era jo, era en Taibo. Oh, si mai teniu l’oportunitat d’anar a una de els seues conferències -no sé, si fa alguna conferència a la Xina, Marina :)- no vos el perdau.
    Besets!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*