La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

A prova de CSI

Acabada la part quirúrgica del procés (nostre, no el de fora), estem a l’espera d’iniciar la part química. El tumor està erradicat en la seua major part; però ara queden unes quantes cèl·lules (les cabrones), que no s’han pogut traure, enganxades a la glàndula pineal, difícilment discernibles. És la putada d’un tumor cerebral en contraposició, per exemple, a un càncer de mama. Al pit li pots llevar el tumor i un poquet més: ganglis, múscul, el que siga (i no voldria minimitzar el drama); perquè es pot viure amb uns ganglis de menys, amb una part del pit menys. Ma mare porta fent-ho vint anys. En canvi, el cervell és més fotut. No pots viure tan còmodament amb un poc de glàndula pineal menys. Es necessiten totes les neurones, perquè es tracta del nostre hardware, i eixe no es pot tocar. Per aquesta raó les cèl·lules tumorals restants s’hauran de traure amb un procediment químic (i radiològic).

El secret de la cura del càncer està en fer malbé l’ADN de les cèl·lules. Es malmeten totes, però les que més a pressa es reprodueixen -les cancerígenes- es malmeten més, i moren. O eixa és la idea. Entre tantes cèl·lules que se li faran malbé a F els pròxims mesos estan les defenses. Ens quedem sense la policia del cos. Tot i que encara no ha començat el tractament -estem a dies-, és crucial que el cos de F es mantinga sense virus ni bacteris. Ergo, ma casa s’ha convertit en una llar digna del CSI. El meu millor amic no és ara el meu marit. És el desinfectant Asevi. Podríeu fer proves de laboratori al terra de l’habitació de F, i no eixirien contaminades. Tots els dies centre els meus esforços en convertir l’ambient del nostre voltant en un lloc tan estèril com siga possible. A casa anem tots amb màscara, llevat de F., que se la posa quan ix de casa. Imagine que deu impressionar bastant: un xiquet amb una màscara a la cara i un tall de deu centímetres al crani (que no es vorà quan li cresquen més els cabells, que serà en l’època posterior a que li caiguen tots). M’importa ben poc. L’únic que m’obsessiona ara és mantindre les malalties lluny del nostre radi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El nostre procés (mental)

El fill de fa dos mesos ja no és exactament el fill que tinc ara. Si m’hagueres demanat que et descrivira a F en tres adjectius, t’hauria dit alegre, brillant i actiu. Sis setmanes i tres cirurgies després, possiblement l’únic que li puga continuar aplicant siga el de brillant, però la de radioteràpia ja ens ha advertit que ens hauríem d’anar acomiadant d’aquest adjectiu també. Havent acabat el procés quirúrgic, d’ací pocs dies  ens endinsem en un túnel d’on no sabem com en sortirem, però segur que no indemnes. I aixina estem, sumant pèrdues, acomiadant-nos d’algunes petites peces del puzzle que formava a F.

A banda de continuar el dia a dia, si m’he d’encomanar una tasca a mi mateixa deuria ser la de no mirar enrere; i sobretot, la més complicada -ara i en el futur- és la feina d’evitar pensar en com hauria sigut F si res d’això haguera passat. El que tenim és el que existeix, i torturar-se en el futur de l’univers paral·lel en el qual F no té cap tumor al cap, en el futur que qualsevol persona li podia augurar fa un any, és una feina més que estèril; és cruel i perjudicial.

Imagine que la veritable intel·ligència emocional és la de reconfigurar les peces del puzzle.  Si n’hem perdut unes quantes pel camí, canviarem el dibuix que formaven, inventarem nous adjectius. M’agrada pensar que els adjectius de F del futur són feliç, estimat i tranquil. I, en la mesura del possible, sa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari