La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Tracta’m normal

Si aquest post fóra un article científic l’abstract seria el següent: tinc un fill amb càncer, i el millor que pots fer per mi és tractar-me normal.

No costarà d’imaginar que la preocupació per la salut de F. resulta dolorosa del matí fins a la nit; com ja he explicat, la compostura em flaqueja al llarg de les hores. Quan estic normal puc eixir de casa, però el meu equilibri anímic és delicat. No sé mai com acabarà un dia que no ha començat malament.

Sóc la primera persona del meu entorn social proper amb un fill malalt; per tant no sé si altra gent reacciona igual pel que fa a l’aspecte social de la malaltia. A banda del drama de F, la cosa que més em pesa és caminar pel carrer i trobar-me cares llargues. No sé si és això a què es refereix la gent quan diu que el càncer està estigmatitzat. Posa que no et passa res i cada vegada que camines pel carrer i et trobes algú, et fa una cara llarga, de pena i dolor. Pitjor encara, et trobes gent que et vol abraçar, besar, i plorar a les teues espatlles. Si a una persona normal això li pot amargar el dia; imagina’t algú com jo, que sóc un drama que camina.

Un dels grups on millor em trobe actualment és el grup d’atletisme, on ningú no sap res. Fa una setmana, mentre estirava, algú em va mirar i em va dir: mira-la ella, sempre tan feliç. Lluny d’ofendre’m, em va envair una sensació de gratitud. Una hora d’abdominals i sèries; i la idea, durant una mil·lèssima de segon, que sóc feliç.

Si poguera demanar un desig, evidentment, faria desaparèixer el càncer de la faç de la terra. Que tot tornara a ser com abans. El segon desig, si no se’m poguera concedir el primer, seria: si et trobes amb mi somriu-me, i explica’m un acudit, o els teus drames personals. Sé que els teus drames no es poden comparar als meus, que són terribles; però lluny d’ofendre’m, m’ajudes a tindre cinc minuts de vacances de dolor. No demane més.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els dies de l’any (dè)nou

Des del 2 de gener fins ara he tingut dos tipus de dies: els roïns i els infernals. Els roïns inclouen drames ocasionals i conats aquàtics disseminats al llarg del dia, estrictament controlats per zones geogràfiques. Res de conats fora de casa: com a molt, dins del cotxe, si les distàncies són superiors a una cançó, per allò de recuperar el to i el color. No sabia que seria capaç de controlar i reprimir conats tant de pressa i amb tanta precisió. La vida m’ha castigat a convertir-me en una fucking Dalai Lama la primera quinzena de l’any. Riu-te’n de l’Ofici de viure.

Els infernals són pitjors; però per sort, geogràficament s’han concentrat tots a la capi. Només n’han sigut un parell, però han inclòs agressivitat física, expressions musculars i descontrol diagrafmàtic. Aquests dies només els aguanta un, la meua única roca: amb muscles, esquena i abdominals.

Fins ara, els infernals no els he vist vindre. M’han vingut caiguts del cel, o de l’infern, com l’estrebada d’un tren d’alta velocitat. Però sé que demà me’n toca un altre, el tinc apuntat a l’agenda. Com els de fins ara no els havia vist vindre, no sé ben bé com preparar-me per a demà. No puc gastar drogues, ni legals ni il·legals. No hi ha infusions que valguen: he de perseverar una hora de viatge d’anar i tornar amb les funcions a la màxima capacitat possible, ja de per sí mermades des de fa catorze dies i dues hores. Els dies infernals foten molt. Els que veus vindre, més encara.

Aspirar a dies roïns: quina trista entrada a l’any de la quarantena.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Semidéus

No he cregut mai en Déu, ni pràcticament en res. Ara sí. Ara crec en els neurocirugians. Quan em van dir que li farien un forat al crani del meu fill i li posaria un tub per arribar a la glàndula pineal li vaig preguntar que per quin forat podia travessar el cervell. Va mig somriure i em va explicar que hi havia una manera de fer-ho sense causar dany cerebral. Continue avui en dia sense entendre-ho, però el miracle del metge està ara dinant fideus després d’haver llegit un llibre i continuar amb la seua tasca de matemàtiques escolar (a casa). El cas és que l’operació a la què van sotmetre a Ferran ni tan sols té res d’extraordinari -per a ells!-, està considerat un procediment rutinari.

No m’hi havia parat a pensar mai, i desitjaria no estar fent-ho; però hi ha feines que van més enllà de la feina. Hi ha molta gent que seria capaç d’ensenyar matemàtiques o anglès, que ara he fallat a la feina i ha vingut una altra persona a continuar la meua tasca sense conseqüències. Riu-te dels dotze treballs d’Hèrcules. Els neurocirugians per a mi han passat a ser semidéus a la terra.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Comença la travesia pel desert

F. portava amb mal de cap des de setembre, cada vegada més sovint, cada vegada més fort. Després d’insistir, ens deriven a neuropediatria, un nom que només de sentir-lo em posa la pell de gallina. Només han fet falta la caiguda de dos peces de dòmino per enviar-nos a La Fe, eixe nom que cap mare vol sentir per a ella ni per a ningú. L’hospital Sant Francesc de Borja de Gandia està bé: és un hospital comarcal per a naixements, braços trencats i antibiòtics. Hi he estat amb els tres fills, mai res traumàtic. Com a molt un diagnòstic de celiaquia que ara em fa riure.

La Fe, no. La Fe és un edifici enorme que recull tots els casos estranys del País Valencià i de fora. És la torre pediàtrica on s’acumulen tots els casos d’atzar que no desitgem ni a l’enemic; la loteria del dimoni. És el lloc on venen els fills dels altres, perquè sempre pensem que als nostres no els pot tocar això. No m’ha tocat mai ni la pedrea, com pot ser F un cas entre cent mil?

Ara que ens diuen valents i campions, potser perquè és complicat que et diguen alguna cosa més. Però jo no en tenia cap gana que F fóra ni valent ni campió; no ens atrevim ni a creuar un semàfor en roig quan no ve cap cotxe. Però no hi ha res que es puga dir; ni res que es puga fer. Com a molt busque voluntaris per a fotre’ls colps de puny; però amb la porta del bany em basta, en sèrio. Amb la mà rodejada amb una tovallola, és clar, que amb tot el merder només em falta trencar-me una mà. Això només complicaria una logística que sota circumstàncies normals ja té un dèbil equilibri. Són dies d’oscil·lar entre la negació i la ràbia.

Algú es preguntarà que com m’atrevisc a escriure en un bloc amb el que m’està passant. No busque exhibicionisme de dolor; és un pur instint de supervivència. La recerca d’un cert equilibri mental, les crosses del cervell. Un full virtual on vomitar bilis.

Sé que no es pot comentar res. Gràcies.

Publicat dins de General | Deixa un comentari