La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

A Déu pose per testimoni

Vull que vos imagineu a Scarlett O’Hara a Carolina del sud, agenollada amb l’elegància perduda de les actrius dels 50, a la seua estimada Tara, engrapant una gleva i mirant al cel amb ràbia, prometent que mai tornaria a passar per aquella circumstància -en el seu cas, la fam-. La realitat a l’altra banda de la pantalla és bastant més vulgar: una embarassada al sud del País Valencià que mai s’ha destacat per la seua elegància; en comptes d’agenollada, en posició de “Mahoma” que es diu en pilates (la postura que utilitzen els musulmans per a resar, però amb els genolls lleugerament oberts cap enfora per a fer encabir la panxa, que toca ostensiblement al terra) al llit de matrimoni, que és més o menys on va començar tot, engrapant el teclat del portàtil xicotet. D’aquesta manera tan poc ortodoxa faig públic el mateix que Scarlett: que mai més tornaré a passar per ací, que a Déu el pose per a testimoni, i més encara ara, que m’agafeu en Pasqua.

Que conste que res del que estic passant ho he fet obligada. Ja sabia on em ficava: qui més insistia a tindre un altre fill era jo. També sabia com acabaria tot: com de pesats i d’incerts són els últims dies. De debò; com de pesats arriben a ser com per a que pensar en el part em produïsca més alleujament que por (respecte, sobretot em fa respecte). Vull deixar penjat en el meu bloc aquest testament de malestar general, d’esgotament físic i mental, per tal que no se m’oblide. Que porte així des del mes d’agost (agost!) que quan no és una cosa és l’altra. En tot cas, no crec que ara, de cara als quaranta, se m’ocórrega tornar a passar-hi , però per si les mosques.

També és un post per a fer reflexionar aquelles persones que van per la vida dient a les embarassades que disfruten de l’embaràs: en conec a ben poques que disfruten d’aquests moments. Aquell va dir que pariríem amb dolor. D’acord, compre. Però no va dir res d’aquesta tortura prèvia (i, el pitjor de tot, indeterminada en el temps). Per al dolor el segle XX es va inventar l’epidural. Per als dies previs al part, res. Un fornet estaria bé -deixe ací la idea per a futures generacions-, on el xiquet continuara coent-se, calentet, amb líquid amniòtic i els nutrients exactes fins al dia inevitable en què volguera eixir al món.

En tot cas, això jo no ho viuré. Em plante amb tres, que és el nombre de fills exacte que desitjava tindre. Per a les meues futures nores, si en tinc, o gendres, si és el cas, els desitge el fornet, i que l’inici de la maternitat i la paternitat els agafe fresquets i descansats; que per a mi ha estat -ho dic sense vergonya malgrat que ara que està tan de moda odiar la maternitat-, amb fatiga i tot, l’inici de la millor època de la meua vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari