La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

L’home dels nassos (i altres espanta-criatures)

Tal dia com hui, quan donava faena, ma mare i la tia m’enviaven a buscar l’home dels nassos. “Busca un home amb tants nassos com dies queden de l’any”: I jo em tornava mico buscant un home ple de nassos. El que mai vaig caure és que tal dia com hui a l’any només li queda un dia; i que hui, 31 de desembre, tots els hòmens són l’home del nas.

El Tió (celebració pagana catalana que hem adoptat a casa) li va cagar al meu fill, enguany, el conte de La Maria no té por (de Francesc Gisbert i Dani Miquel), on apareix, d’entre altres, aquest mite de la por infantil. Gràcies a aquest llibre, d’altra banda, m’he retrobat amb altres personatges de por que havia sentit a parlar remotament: el botoni, la bruixa, els dracs, els donets, i Mussa (un personatge a qui per la meua zona anomenen “El moroti”). Dani Miquel, de qui són una fan empedernida, co-autor d’aquest xicotet tresor literari, ha fet una cançó molt marxosa sobre el llibre.

https://www.youtube.com/watch?v=LLa81d2RVWw

Més enllà de la humiliació

Llegint l’últim mail obert de la Marta Rojals (assentint amb el cap cara al mòbil), em venen tantes idees al cap que se’m comencen a moure els dits sobre un teclat imaginari mentre torne a casa de l’entrenament conduint el bugaboo. Vaig experimentar la xenofòbia lingüística de la qual parla quan vivia a Barcelona: i més enllà, vaig experimentar l’astorament dels meus iguals -lingüístics i d’edat-, quan em preguntaven que què m’havia fet Espanya per a que jo me’n volguera anar.

La lamentable realitat és que ara enyore aquella sensació. Ací vivim més enllà de la humiliació. Personalment, m’he acostumat a viure en la meua àrea de comfort, i tendisc a anestesiar tota valoració sociolingüística com a sistema de supervivència: perquè des d’ací no tenim un llop mirant-nos des de la finesta de casa acariciant lascivament un manoll de palla. Ací el llop ha entrat en casa, ha penjat la seua foto al rebedor i ens ha ficat damunt d’una balança per a saber la quantitat de creïlles amb què rostir-nos al forn mentre quedava amb la novia per a convidar-la a sopar. “Te’n lleparàs els dits”, li ha dit a ella picant-nos l’ullet a nosaltres. En voleu un exemple? Quan entre el funcionament el Programa Plurilingüe en castellà, el PPEC (curioses sigles) els alumnes donaran més hores d’anglès que de valencià (cosa que no passa en el programa plurilingüe en valencià, com vos podeu imaginar); perquè clar, per a què serveix aprendre valencià si per anar pel món el que cal és parlar anglès? Si el valencià només serveix per anar a Bocairent, i en canvi amb el castellà pots anar a Madrid?, ens diuen. Ací no han “agafat el nostre petit idioma i n’han fet una boleta per a humiliar-nos”. Ací han utilitzat el valencià per a tirar el xicle a la paperera (i parle finament, ja m’entens).

La situació de política lingüística valenciana és de jutjat de guàrdia, i m’ha fet deixar de creure en la justícia divina, perquè si existira, ja hauria baixat algú a posar ordre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NO a la CONSULTA

Al territori valencià hi ha una mania molt cansina de, quan les coses van mal dades per a la dreta, blocar-se  en la qüestió de la llengua. Personalment ja hi comence a tindre llagues a la llengua, de tant de manipular-la. L’última que s’han tret de la màniga per a fer oblidar el procés de putrefacció en què es troba sotmès el govern és la de la consulta lingüística sobre la llengua de referència a les escoles (quan m’imagine una cosa semblant a Catalunya m’entra el riure fluix, ha, ha, [emoticona que riu per a no plorar]).

Per als que no estigueu familiaritzats en “la qüestió valenciana”, el valencià sembla estar en el mateix estat de salut que la democràcia que el sustenta, i el  darrer baluard de la meua llengua materna és l’escola -que, com a baluard, doncs tampoc està malament-. El valencià roman viu principalment per la tasca de les escoles; la llei del plurilingüisme publicada aquesta setmana i l’ombra de la consulta lingüística són una mostra més de l’intent d’erosionar la seua tasca de normalització lingüística  i que fins ara no ha portat cap problema social. La consulta lingüística fa la següent pregunta sota el lema “tu decideixes l’educació dels teus fills”:

Què prefereixes: castellà i anglès o valencià i anglès?

Aquesta pregunta a la pràctica et demana que descartes una de les dues llengües oficials del territori valencià, i posa com a llengua fixa indestriable una que ni tan sols és oficial. Si en voleu llegir més, consulteu ací i ací.

Una pregunta com aquesta, que et demana triar entre el castellà i el valencià, provenint d’un partit tan espanyolista com el PP, no es formularia si no es tinguera mínimament clar que la majoria de la societat triarà el castellà. Vos imagineu el PP fent aquesta consulta tement que la resposta poguera ser el valencià? Què farien aleshores, rebaixar les hores de castellà?

La consulta no és només (i em perdonareu la inusual llargada del post) un destrellat legal: també és un disbarat sociolingüístic. En una societat plenament bilingüe (on la meitat de les teles, la meitat dels cinemes, la meitat dels mitjans de comunicació, la meitat de les persones parlaren valencià i castellà a parts iguals, i al jutjat i a la guàrdia civil els documents s’elaboraren en valencià i en castellà a parts iguals), la tria d’una llengua deixaria en evidència la supervivència de l’altra. El cas valencià és més greu: el valencià està present de manera oficial a l’escola, i a pocs llocs més. La pressió social del castellà és tan forta que el meu fill de 4 anys, que no està exposat al castellà a la tele (perquè la mirem en anglès), ni a la família, i que va a una escola en valencià, parla la llengua castellana amb tota perfecció. Sospite poderosament que un xiquet en la situació contrària (no exposat al valencià en cap cas, només que amb les hores obligatòries oficials que concreta el currículum),  no domina el valencià perquè no té cap opció per a fer-ho: ni cinemes, ni televisió, ni diaris, ni ràdios, ni gaire voluntat social generalitzada.

La consulta, el decret plurilingüe són unes passes definitives cap a la seua voluntat: la de transformar-nos en un reducte folklòric, com a primera passa per a convertir el valencià en un substrat provincial del castellà. A voltes tinc la sensació d’estar convertint-me en aborigen d’una reserva lingüística.

Plantejar-se reduir les hores de valencià de les escoles ho veig com l’última alenada d’un govern decadent, corcat, amb política de terra cremada: desfer el país com més millor, perquè saben, tan bé com tu i com jo, que quan passe el mes de maig no tornaran a olorar el poder en una bona temporada, que la història parlarà malament d’ells, i que si el procés de destrucció de la llengua els haguera eixit tan bé com la seua eficiència en gestió econòmica ara els habitants de Requena, Sogorb i Segura parlarien valencià.

Publicat dins de General | Deixa un comentari