La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Tanquen Canal 9

Em sap greu que els meus companys periodistes vagen quedant-se sense feina. Hi havia gent molt competent a Canal 9. I a Gandia Televisió. I a moltes i moltes publicacions que han anat tancant en l’últim lustre. Però si vos diguera que em sap mal que tanquen canal 9, mentiria. Dels 24 anys que han estat emetent, els últims 10 (o 15) han estat un exemple de manipulació i blasfèmia comunicativa. Si per Canal 9 fóra, ens hauríem assabentat de la dimissió de Camps després de mesos i mesos d’inauguracions i èxits polítics, i no hauríem entès els motius de la seua dimissió (si haguérem arribat a la conclusió que, després d’aquell discurs tan triumfal com delirant, l’home en realitat estava dimitint).

I la manipulació ha durat dècades. I els telenotícies eren insultants per a la intel·ligència, fins al punt de posar-te de veritable mala llet. I aleshores cap treballador dels que ara es queixen per l’ERO va protestar. I ho entenc, perquè portar el pa a casa és a voltes més important que l’ètica. Però després no em vingues a protestar que Canal 9 és la nostra televisió i que l’he de defensar, que se’m queda cara d’imbècil. 
I va ser la televisió on van ficar a Bàrbara Rey a fer programetes de cuina, quan van voler que l’amant del rei callara (ens la van fotre doblada, eh?). I recordeu que era la televisió que va liderar els programes fem com Tómbola (en castellà of course, per a que els de Madrid ho entengueren). També van fer unes col·laboracions amb Canal Sur i Tele Madrid que feien vergonya (Noche de fiesta, un programa que feia olor a Barón Dandy). Van fallar en la vertebració del territori. Van fallar en la normalització lingüística. Van fallar en arribar a l’audiència. Van fallar en la gestió. 
Sé que hi ha productores que treballen molt bé, i que vivien de col·laborar amb Canal 9: Trivisión i els de l’Alqueria Blanca, els Autoindefinits, Babalà i alguns programes que se salvaven. Però després de vore tot el que han fet amb Canal 9 (i aquells millonets que es van desviar per la visita del Papa, i que hagueren de vindre els de la Sexta -de fora vindran!- a remoure el cas dels 43 morts del Metro de València), tot el que s’han rigut de nosaltres a la cara, ho sent, però trobe que ja era hora.  
L’únic que em queda desitjar és que algun dia torne a haver una televisió pública valenciana, però aquesta volta com cal: trieu els més competents dels que ara han fet fora i convertiu-la en la televisió de la informació, de la vertebració del territori, de la qualitat, de la normalització lingüística, de les pel·lícules en valencià, de la publicitat en valencià, la dels col·laboradors científics en valencià. I per favor, cremeu les cintes amb les pel·lícules de “l’oeste”!

Perdoneu, però algú ho havia de dir.  

Cafè, el vici diluït

Fins fa pocs anys em pensava que era addicta a la cafeïna. Els meus inicis en beure es remunten als catorze o 
 quinze anys, quan m’unia al vici familiar amb els meus pares i la meua germana de vint-i-pocs anys; recorde que en el meu periple pels Estats Units, on hi vaig arribar amb setze anys acabats de cumplir, ja vaig notar la diferència entre el cafè americà i el nostre. (Tanmateix m’hi vaig acostumar, mentre la poció tin
guera cafeïna, m’era igual la densitat del brevatge). Fins que vaig arribar als trenta.

Des d’aleshores (i en tinc trenta-quatre) s’han anat succeïnt els embarassos i les lactàncies. En aquestes circumstàncies, sobretot si eres hipotensa, se’t permet un cafè al dia amb cafeïna. Vaig descobrir aleshores el cafè descafeïnat: i me’n vaig adonar, aleshores, que la meua addicció era no tant a la cafeïna en sí com al gust del cafè. 
Fa poques setmanes, per raons que no venen al cas, vaig descobrir el cafè de xicoira (en llatí Cichorium intybus, en castellà achicoria). Em va explicar el meu sogre que eixe era el cafè de la postguerra, però que en realitat de cafè només en té el color. El gust no és tan amarg, i no té cafeïna. M’he enganxat al cafè de xicoira, i he descobert que no sóc addicta ni tan sols al gust del cafè, sinó a tindre a la vora algun líquid de gust indefinit i color fosc. Només aleshores, quan tinc aquesta poció tan màgica com variable, sóc capaç de posar-me a fer faena de la de pensar, llegir, escriure; concentrar-me, en definitiva.
M’agradaria, en un futur, descobrir que ni tan sols sóc addicta als brevatges, i que em sobrara amb un got d’aigua.