La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Les temptacions del guten

(M)- Si una persona del carret et dóna una galleta, què té la galleta?
(E)- Gluten
(M)- I si te la dóna la mare?
(E)- No té gluten
(M)- I tu pots menjar gluten?
(E)- No, perquè sóc celíac.

Aquest és l’escut dialèctic que protegirà els intestins del meu fill els propers anys d’infantesa, i Emili l’ha estat interioritzant en aquest mes i mig llarg de celíac militant. Per a Emili el gluten encara és un ens abstracte, i no acaba de tindre clar què és. Només sap que no en pot menjar, i pregunta constantment què conté gluten i què no.

Quan una cosa no li agrada mig m’afirma que té gluten, i en general -solen ser fruites i verdures- la meua resposta és negativa. També hi ha ocasions en què hi ha coses que no tenen gluten, i se n’alegra d’allò més: sobretot la xocolata que guardem per casa.

Quan hi ha coses que voldria que no menjara podria ser temptador dir-li a un xiquet celíac de dos anys i mig que allò té gluten; però em pareixeria un abús de poder inadmisible i una esquerda en la confiança mare-fill (en aquest cas). Prou restriccions patixen ja les persones d’aquesta condició. Preferisc aguantar una rebequeria.

Trilingüisme a casa

L’experiment:
Fa alguns mesos vaig escriure un post sobre l’experiment lingüístic que estic duent  amb els meus propis fills: a casa s’utilitza bàsicament el valencià per a comunicar-nos, i la televisió es mira quasi sistemàticament en anglès. I dic quasi sistemàticament perquè les notícies i alguns programes d’actualitat -espanyols, perquè a casa no rebem el senyal de cap televisió digna en valencià- es veuen en llengua castellana. Però són programes que, d’altra banda, els meus fills no miren a consciència (no s’asseuen a mirar atentament cap reportatge de Salvados, per a que ens entengam). 
La resta de coses -pel·lícules, sèries, dibuixos-, que són les que veiem a consciència asseguts al sofà, es miren en anglès. D’altra banda, el meu home Emili i jo utilitzem puntualment -però diria que de manera diària- l’anglès per a comunicar-nos, especialment quan volem que les personetes que estem criant no ens entenguen.
 

El resultat:
Emili és valenciano-parlant com el meu home i com jo. Parla un valencià bastant de llibre, com sa mare, i diu paraules com sostre, globus o truita (que en general, en la parla de la Safor es dirien tetxo, globo i tortilla). Emili també va començar a dir paraules en anglès a principis d’any. Va començar amb la paraula butterfly, i ara ja diferencia entre rocket i spaceship (coet i nau espacial), diu els colors i els números, i una sèrie de paraules de camps lèxics diversos. A més a més, últimament ha començat a incorporar expressions. L’altre dia me’n vaig anar i em va cridar:- Come back!. A voltes em pregunta:-What? I de vegades, jugant, aquesta pregunta va seguida de la resposta:- I know!. Alça el dit polze i em diu:- I like it! I algunes coses més. Evidentment, aquestes coses no li permetrien comunicar-se fluïdament en una escoleta anglesa, ni és capaç d’entendre encara què diem son pare i jo. Però més enllà d’aquests avanços que no sé si són anecdòtics o no, ni si prosperaran més enllà de la superfície del lèxic en anglès, el meu fill ha començat a parlar castellà. Ha començat a incorporar expressions i frases que nosaltres no li hem ensenyat  (però que li reforce de la mateixa subtil manera que li reforce l’anglès). Diu xicotetes expressions, com Me gusta, A comer, o fantástico. I la mestra de l’escoleta ens ha comentat que li parla en castellà a les dos xiquetes castellanoparlants de la seua classe (A una d’elles li va preguntar Qué haces?). I això era exactament el que jo desitjava. 

Voleu un sistema trilingüe? És simplista el que diré, però ve a resumir la filosofia que estic seguint a casa. No vos gasteu diners en escoles privades, ni en DVD’s en anglès, ni mirant sèries bilingües. Basta amb posar la televisió en versió original (que el 95% de les ocasions és en anglès). La dimensió social del castellà és tan gran que se l’ensenyaran a soles.