La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Gluten fora

Després d’un estiu de calvari, d’anar de pediatra en pediatra i tire perquè em toca, amb panxa i nadó, vomiteres, analítiques i maldecaps, per fi sabem què li passa a Emili: el meu fill és celíac. Ho sabem des de fa pocs dies, i en aquest temps son pare i jo ens hem tret l’equivalent a un màster en raons, causes, conseqüències, cures, biòpsies i llocs on comprar sense gluten en aquest món fet gastronòmicament de blat. 

Vos diria que em vaig emportar un bon ensurt quan em van dir -per telèfon- que l’analítica indicava altes probabilitats de celiaquia. Però si he de ser sincera, no ha estat un ensurt: m’ha estat caient el món damunt tots els dies des d’aleshores. Tanmateix, conscient que una mare de família no es pot permetre el luxe de tindre el món damunt d’ella més enllà d’ una setmana, he combatut els símptomes amb xocolata, esport, i música d’aquella que no confessaria mai que escolte ni sota tortura. I mentrestant hem anat tirant de Thermomix per aprendre a fer pa i dolços el més agradosos possible per a Emili. 
La celiaquia del meu fillet a la pràctica té diverses conseqüències curioses. La primera, que haurà de tindre coneixements nutricionals a edats bastant tendres, i haurà d’aprendre a cuinar pels volts de l’adolescència. Altres conseqüències pràctiques de la celiaquia és el canvi d’hàbits a l’hora d’anar a comprar menjar i, sobretot, molta cura a l’hora de viatjar -i entrada l’adolescència d’Emili, eixir amb els amics a sopar fora, per exemple-. Tot i que, en aquest sentit, el meu home ja s’ha informat que McDonalds ja ofereix hamburgueses amb pa sense gluten. Des que sé això s’han esvaït les reticències que tenia a anar a aquest restaurant. Pel que he llegit, estan d’allò més ben aconseguides. Al·leluia!

El temps en una caixeta

Amb Ferran em passa una cosa que no em passava amb Emili: a voltes me’l quede mirant i m’entra desassossec de pensar que tot va tant de pressa, que la meua boleta dolça deixarà de ser tan boleta d’ací a poques setmanes, que poc a poc s’anirà convertint en un ésser independent, en una personeta. Amb el meu fill major em succeeix ara alguna cosa semblant: se m’escapa la seua infantesa, i a voltes tinc por de trobar-me un adolescent al menjador movent els peus damunt la taula al ritme de la música de l’Ipod.

En aquests moments de desassossec (existencial?) voldria ficar alguna vesprada dins d’una caixeta, per tornar-hi en els moments de nostàlgia… un sentiment que contradiu el desig d’una mare de voler vore com els seus fills evolucionen, i cada dia van aprenent més coses. 
Tindre un nadó és complicat -sobretot en la manera en què he decidit criar-los, respectant la seua dependència física i emocional de la mare-; cada victòria d’independència en la seua infantesa és un xicotet marge que guanye de descans per a mi. I tanmateix, porte dies buscant eixa caixeta per a ficar-hi alguna vesprada -alguna tan plàcida com la de hui-.  

Conseqüències de la independència?

Fins que em vaig posar a criar el futur en pròpies carns, aclamava el futur del meu país fitxant en totes les manifestacions -al nord i al sud-, i m’escanyava al crit d’allò que Mas hui no s’ha atrevit a dir. In, inde… I si no haguera tingut un parell de fills -un de dos anys i l’altre de dos mesos- qui sap si no m’hauria ajuntat al crit de la manifestació d’ahir. Però ara que la independència no és una utopia, i que hi ha llobarros mosquejats a les altures per la manifestació d’ahir, ara que hi ha veritable por, em pregunte quines serien les conseqüències de la independència de Catalunya al meu País. 

Qui pense que el País Valencià -que recorde que porta quasi vint anys de govern nefast i perenne de Partit Popular i del nacionalisme espanyol més ranci i castís- s’apuntaria corrent a formar part dels Països Catalans que agafe un tren i baixe a València o Alacant. O Sogorb, o Xest, o Requena. El meu país no està preparat per a res semblant. I no em preocupa tant això, sinó la reacció d’una Espanya ressentida i alerta respecte als nacionalismes. L’incipient nacionalisme valencià quedaria esclafat com una formiga, i als aborígens valencians ens extingirien a dos generacions vista. I hauria de passar alguna cosa molt grossa -molt molt grossa, recordem que Camps va tornar a guanyar les eleccions amb un procés judicial en marxa!!-, per a que canviaren les coses. 

Dos en comptes d’un

Ferran fa un mes, hui, i és, si fa no fa, molt semblant a la boleta dolça enroscada que va veure la llum: continua dormint infinitament, i continue tenint les mateixes ganes d’adormir-me jo mateixa només de mirar-lo. És a dir: resulta igualment fàcil conviure i adaptar-se a tindre a casa una personeta aixina. Hi ha moments crítics? Evidentment (i especialment en horari nocturn). Com els ha hagut en la meua carrera (les meues carreres) professional(s), com els ha hagut en les meues relacions familiars, com els hi ha en el meu dia a dia. 

Però si d’una cosa m’admire cada volta més, a mesura que vaig tenint una (certa) edat és que la naturalesa és sàvia. Resulta més sobtat i traumàtic encarregar-se de tretze alumnes de dotze anys sis hores a la setmana que no dels teus propis fills, encara que en tingues dos; perquè els fills són una complicació progressiva, a la qual et dóna temps a adaptar-te. Un nounat és feina? Sí, però de moment, és una feina radicalment distinta a la feina que dóna un infant de dos anys. I tinc la convicció que quan Ferran siga més major, la complexitat de tindre dos personetes emocionalment dependents de sa mare es compensarà en el plaer de jugar i aprendre d’un germà major tan extraordinari com ho és Emili, i d’un germà menut fabulós que tinc la seguretat que esdevindrà Ferran.