La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arqueologia intel·lectual

No sé quin estrany impuls em va dur a engrapar un cabàs d’apunts antics, carpetes i fundetes de la meua cambra de soltera, amb la intenció de buidar paperots inútils i reutilitzar tot el material -físic, de papereria-, per als pocs afers a què m’ocupe en l’actualitat en el poc temps lliure que el meu home m’ajuda a arrapar alguns dies. Hui, en un d’eixos arraps de lleure, tinc escampada per damunt la taula papers, apunts -i fins i tot algun post escrit en paper!- i capítols que algun dia van significar alguna cosa.

Em costa recordar que algun dia vaig tindre vocació de lingüística; i no ho dic perquè em supose cap tedi repassar aquells apunts, sinó perquè amb prou feines puc recordar de què tractaven. Em retornen els noms com ecos del passat: Mercer va formar part de la meua família una llarga temporada, així com Hymes, Voloshinov o Chomsky, tots ells condemnats a l’exili per un còctel de pas inexorable del temps, la batalla diària dels llibres de text i l’arribada desitjada del fill. 
Més que cap sensació de culpa, derrota o frustració, abunda en mi una satisfacció i un orgull de pensar que algun dia em vaig dedicar a aquests afers. I quan deixe de fer la cosa més important del món, que és el que faig ara, i que és criar a un fill, intentaré tornar a passar el temps amb aquest retalls arqueològics.