La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Parlar per parlar

La mare et menja,
et menja a mossos,
a mossos grossos,
grossos i redons,
com pastelons,
pastelons del forn,
del forn del tio,
del tio Pablanquero,
del tio de La Font. 

 Les cantarelles populars infantils es basen sempre en les tres erres: rima, ritme i repetició. Busca’t quatre paraules que rimen, fica’ls una tonadeta -qualsevol- i encandena-les. I nyàs: ja tens una cantarella infantil. Això és el que em passe el dia fent amb Emili: cantarelles. Fins al punt que hi ha dies en què em trobe parlant amb mi mateixa amb rima consonant.

No negaré que pot semblar estrany això de parlar-li a un xiquet de poques setmanes. A mi m’ho semblava, fins que vaig tindre nebots. Després se’m va oblidar, fins que va arribar Emili. I ara la meua vida familiar consisteix bàsicament a jugar al frontó amb la paraula: pilote paraules contra un cervellet, esperant a fer algun punt a la llarga.
Sé que quan li parle encara no m’entén, i passaran mesos fins que aconseguisca rebre algun senyal de coneixement lingüístic per part d’ell, a banda dels “ajos”, “màs” i “uès” amb què m’alegra ara per ara. Però en això -esperar alguns mesos a que m’entenga- no es distingeix molt a donar classe d’anglès en anglès a la ESO. 

Recuperant el passat

La generació de mares anterior a nosaltres és la de la revolució feminista: la que començà a estudiar, es tragué el carnet de conduir, regulà la seua fertilitat, cremà sostenidors en aquelarres socials davant dels grisos. Les dones d’ara hem heredat totes les coses bones d’aquesta revolució que ens precedí, i ens ha permès configurar-nos com a persones amb més o menys independència de la pressió que els segles han exercit contra el nostre gènere. Però pel camí també es van perdre algunes coses. Entre elles, com estic podent comprovar, el pit. 

 

Vaig decidir donar el pit per moltes raons: perquè sabia que era el millor per al meu bebè, perquè sóc una hippie militant, per raons econòmiques, perquè a la llarga resulta el sistema més pràctic i còmode, i perquè en aquells moments no sabia que em faria mal. I durant els dos primers mesos de vida d’Emili he pogut comprovar dia a dia, carícia a carícia, com aquesta ha estat la millor decisió: tinc un bebé feliç, hidratat i redonet, amb una d’aquelles cares beatífiques de bona persona i de no patir fam. I la satisfacció de sentir que sóc jo -i només jo- qui li ha procurat aliment.

Curiosament, no hi ha setmana que, en eixir a passejar, alguna de les mares de la meua generació anterior no em pregunte allò de -M’han dit que li dónes només pit? -Si. -I no li dónes cap ajuda, cap biberó? -No, és un xiquet 100% made in mamella.

La dependència que mostra la generació anterior respecte al biberó em crida poderosíssimament l’atenció. I em fa sentir com si en l’intent d’alliberar-nos de les cadenes, la revolució feminista del biberó haguera intentat separar-nos també de les nostres virtuts, dels nostres xicotets miracles.