La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Gallonets

La meua europeïtat m’ha empés la curiositat sempre dins els límits de la influència del vell continent -o en la pista de tennis de la guerra freda, si voleu: Estats Units i Rússia-. Confesse que molt poques vegades he mirat més enllà. I les voltes que ho he fet, han estat llambregades. Les úniques incursions que he fet a la cultura del sol naixent, per exemple, han estat pel bloc de la Marina i per aquell curs de cal·ligrafia xinesa a distància on es va immergir Emili durant un temps fa alguns mesos. I des del divendres, sense avisar, en tinc una mostra a la biblioteca familiar.

Divendres per la vesprada vam anar a la presentació de dos llibres de poemes. El primer era de la terra, de Pere Císcar, en el que em va parèixer un poemari de l’orfebreria de la paraula -o de la lletra-; que recorda a Brossa i a Màrius Serra. A plec dispers, editat per 96, en la col·lecció Razef -una col·lecció agradosa per l’estil i la simplicitat de les pàgines i del preu-.
L’altre poemari que es va presentar va ser Ebri de lluna, de Li Po. Com explica Juli, Li Po és una de les cimes de la poètica xinesa en el temps de major esplendor de la dinastia Tang. Eduard Verger ha traduït quinze poemes en aquest poemari -del miler que se’n conserven-i, i ens en va llegir pràcticament la meitat en la presentació; un acte que esdevingué la meua lliçó magistral d’introducció a la cultura i l’escriptura xinesa. 

La simplicitat dels conceptes mesclada amb la complexitat de la seua interpretació m’han deixat fascinada. Si en comptes d’agafar-ho amb trenta anys haguera descobert aquest sistema amb vint, qui sap si encara m’hauria animat.  En tot cas, sempre em queda la possibilitat de disfrutar dels gallonets de poesia que m’ofereix l’edició bilingüe de 96. Com està en bilingüe, no se sap mai; amb internet i un poquet de paciència…

Cavil·lacions de setembre

Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L’any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n’he adonat que treballe al cor de les tempestes.

La pluja és fabulosa, i no només perquè ens reompli els aqüífers; és, a més, tot un espectacle de la naturalesa, com els que apareixen als reportatges de Punt 2 -però en directe-. La veus arribant inexorable com un teló d’acer que esborra el paisatge; i et fa sentir que s’acaba el món. Hores o dies després, quan finalment s’ha acabat el món i ressuciten les formes, l’aire corre impregnat d’olor a terra humida, i fan vindre ganes de viure. 
Aquest migdia, les particularitats de setembre han agafat desprevinguts a més d’un a l’escola, i, recolzada en la finestra de la biblioteca, m’he dedicat a contemplar divertida l’eixida dels xiquets de l’escola: pares engrapant als xampinyons de tres anys al braç, avis esquivant rierols improvisats, i els bordegassos de secundària cavalcant cap als autobusos esmorteïnt la pluja amb els llibres d’anglés al cap. He vist el reflex del nostre diluvi salvatge en els ulls estupefactes anglesos, acostumats la flegma de les seues aigües; i he pensat que s’hi acostumaran, igual que s’han acostumat a escriure amb ce trencada. 

Concurs de radiografies

En la poca experiència com a docent, podria dir que m’he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d’un lloc a un altre canvien completament la vida d’una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals.

La norma, a la Vila, era la suficiència. No hi havia classe on no hi haguera una perla d’aquelles que et fan plantejar-te la teua feina no com a un treball relacionat amb la lingüística, sinó més aviat amb els serveis socials. Recorde el *Kevin, que cantava flamenc quan jo intentava posar cançons en anglès. Carmen i Rosario venien quan els pareixia, i desafiaven a companys i mestres. 
Orba, en aquest sentit, és tot el contrari. Els alumnes demanen excuses quan s’han deixat alguna cosa de la classe -sense que jo els la demane-. Obrin amatents les pàgines indicades, fan callar els companys que parlen quan no se’ls demana, i fins i tot m’he trobat amb alumnes que fan més deures dels que pose. I a mi, que m’havia enfadat perquè m’havien enviat lluny de La Font, se’m cau la cara de vergonya quan recorde l’emprenyamenta. Potser dinaré fora de casa, però emocionar-me cada volta que isc de classe pel bon comportament que han tingut els alumnes és una cosa que no té preu. 

Si algú té curiositat per saber com és Orba, La comtessa d’Angeville i Toni de l’hostal hi han anat


* No cal ni dir que tots els noms dels alumnes que apareixen en aquest bloc estan readaptats.

Hardatxos al patchwork

Mira que em costa eixir del rovellet; i això que el meu rovell, les comarques centrals, juguen en la Champions Meteorològica dels registres de pluja. Millor m’ho posen: menys ganes d’eixir de casa. Però amb això de ser una dona alliberada -d’oposicions i compromisos- he posat la directa en la vida social. I si hi ha un lloc on m’entusiasma anar quan he d’eixir del meu país petit és Sogorb. 

La primera visita a Sogorb em va impulsar a la recerca d’una essència valenciana, tot just quan començava la meua valenciania a jornada completa. Amb el temps, després d’una recerca tan infructuosa com probablement absurda, he arribat a la conclusió que el meu país no és de Chanel. Té més aires de mercat, un puzzle d’olors, una manteta de patchwork. I Sogorb n’està a l’altra punta, de la manteta. 

Tanmateix, furgant entre pernils, entrades de bous, i cubalitres m’he trobat amb fils curiosíssims que recorden els nostres orígens lingüístics: mantenen valencianismes que, en alguns casos, nosaltres ja hem perdut. A una persona golosa se li diu  laminera (llaminera, paraula que hem perdut ací). Els poals (galledes) són pozales. I els fardatxos -o sarvatxos-, hardachos


Si algú té curiositat, ací es pot vore l’entrada de bous i cavalls retransmesa per Canal 9 el diumenge passat -el dia que nosaltres, Emili i senyora, assistírem a l’entrada).

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Imperis

Com en quasi tots els millors vicis de la meua vida, va ser Emili qui em va encomanar el joc de l’Imperia. Es tracta d’un joc d’estratègia que ha creat un búlgar a qui haurien de donar el Premi Nobel Lúdic -després de Sid Meiers-.
Per als no iniciats, puc dir que es tracta d’un joc de creació i gestió de xicotets regnes amb tres pilars bàsics: l’economia, la investigació i les forces armades.

 

El que hauria d’atraure d’aquest joc és el seu caire estratègic: els recursos són limitats i les necessitats il·limitades, i cal destriar com aprofitar al màxim el que s’obté del món virtual. És comú, per tal de traure recursos extra, atacar els veïns per furtar-los or. O atacar per manies personals. O per fer la guitza. Però ara que no em sent ningú he de confessar que el que més em fascina és estar jugant amb jugadors de tot el món. Perquè el joc permet escriure’ns missatges sense haver de donar el nostre correu electrònic. Ni tan sols el nostre veritable nom, o el gènere.
La base fonamental del treball en equip són les aliances. La meua s’anomena Gran Muralla, i la va formar un xinès. El líder és un macedoni que treballa a l’orient mitjà amb grans dots de lideratge. Un altre dels càrrecs dins de l’aliança és el diplomàtic, que ostenta un eslovac que no sap anglès -la lingua franca, no em calia ni dir-ho- i utilitza un programa de traducció automàtica per a posar pau entre imperis. Mentre ens conxovem per a atacar al dèbil i protegir-nos del fort, intente imaginar-me a tots els membres de la meua aliança des de les seues cases, estants, i m’entren unes ganes terribles d’escriure’ls un missatge per demanar-los que m’expliquen la seua vida.  

 

Nova Escola

Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d’un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m’ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.

Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l’apropa a casa. Com la Font, la carretera d’entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s’ha d’anar a propòsit. I és un d’aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res. 

La meua nova escola és una escola comarcal, i a partir de secundària reben alumnes dels microfundis circumdants -que són encara més xicotets que Orba-. Com la de la Font, demana a crits una renovació, que ha vingut aquest estiu en forma de tirita; l’estat del seu benestar fa que a qualsevol que passe per les instal·lacions li entre el riure fluix quan li parlen d’un portàtil per a cada alumne. De moment, l’escola és nova per a Marta, i per als barrufets de tres anys a les quals hem acollit amb paciència maternal. Però clama al cel la necessitat que també siga nova per als sagalots que troten despacienciats passadissos amunt.