La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

No sóc futbolera

Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s’acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l’últim grup. 

De fet, sóc del Barça no perquè tinga la sang blaugrana, ni per cap pedrea de la loteria genètica. Ho sóc perquè em vaig criar al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i, sobretot, per les retransmissions radiofòniques del Puyal. Altres hagueren estat les circumstàncies, m’estaria menjant els punys blancs a mos redó. 
Però això d’enguany no té nom. Veure el barça i ser barcelonista aquesta temporada ha estat el que més a prop de l’orgasme múltiple s’ha pogut trobar el gènere masculí: un Barça que juga bé, que goleja, ple de canterers i amb un entrenador també de la cantera. Amb aquest pòker d’asos i aquests trossos d’hòmens, és impossible no acabar l’any sent futbolera del tipus 2 -a risc d’acabat diabètica per una sobredosi de dolce vita-. 

Piràmide de Maslow

Si l’examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d’estudi, trauria la plaça sens dubte. M’he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d’estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d’herrero cuchillo de palo.

Estic oficialment agobiada. I com més pense en tot el que em queda per estudiar, més ganes m’entren de fer altres coses. Recorde de l’època d’estudiant -una època que encara no s’ha acabat, ara que ho pense- que en exàmens era quan més neta tenia la casa, i quan més originals eren els meus sopars. Ara mateix acabe d’acabar-me una sopa d’alvocat que feia feredat. 
En general, la gent que oposita s’ha començat a agobiar abans. Jo és que vaig retardada en aquestes coses, que sempre he estat de reaccions lentes. Quan a tothom se li posaven els pèls de punta per la programació de les oposicions, una servidora voleiava pels caps preocupats pensant en el dia de la boda. Afiançada la vida sentimental, ara em falta afiançar la professional. D’això se’n diu la Piràmide de Maslow. Mentrestant, com em va passar en el mes d’abril, apareixen els nervis i els insomnis. Però com sóc positiva de mena, em consola pensar que per ahi ja hi he passat. I va eixir tot bé. Ara tampoc no té perquè fallar res. 

Calor i neurones

Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques. 

Una d’elles deia que els països, com més a prop de l’equador estaven situats, menys probabilitat tenien de tindre grans escriptors o intel·lectuals; perquè com feia més calor, es pensava pitjor. No sé si els russos que viuen -paret amb paret- al meu costat hi estarien d’acord -estic per ficar un dia el cap al seu balcó i preguntar-los-ho-; el que es a mi, se’m van posar els pèls com estalagmites. Però hui mentre conduia cap a casa i feia llista interna de les coses -intel·lectuals- que tenia pendents per fer aquesta tarda, notava que les neurones se’m ficaven al ralentí de tanta calor.  
Des que he tornat a les aules -després del permís de matrimoni- note els estudiants rebolicats com en un niu d’abelles. La meua vida laboral s’assembla ara més a una peli de la Michelle Pfeiffer que a “El professor” de Frank McCourt. Calcule que part d’aquesta revolució la fan en part les temperatures, que aixafen les voluntats adolescents i a mi m’aplanen com a una premenopàusica esbufegant. Vorem quan arribe el mes de juny. 

Post amb xancles

Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d’escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre.

En arribar a casa m’he posat els meus pantalons casolans preferits: uns pantalos comprats al Primark pagats amb dos lliures després d’esquivar les dures crítiques a l’estampat per part de les meues xiques de Londres. Tenen quadres escocesos de color rosa, rematats amb un ribet de color verd pistatxo que conjunta a parts iguals amb els quadres escocesos roses i el meu sentit de l’estètica. 
Fa deu minuts, empastifada d’alvocat i i ceba, decidisc baixar el fem i el reciclatge. Acompanyant els pantalons d’inspiració celta porte la samarreta de Nunca mais -la que té unes taques de lleixiu en forma de costa da morte (una metàfora)-.Les parets de l’escala s’esquitxen amb el “xap-xap” de les xancles a mesura que baixe les escales; em dringuen les claus de casa que porte penjant del coll com un esquellot. I baixe l’últim tram d’escales -a l’estil de Scarlett O’Hara- en el moment de màxima retenció d’espera de l’ascensor. El xap-xap s’atura mentre les mirades es desvien cap a l’origen de l’olor de ceba. Tal imatge només es pot definir amb un adjectiu: Glamour. 

La X de sempre

El post d’Anotacions rizomàtiques em torna a commoure. Me’n vaig assabentar per Mails per a Hipàtia, del vol de l’Hidroavió. I sent un pesar estrany. L’havíem trobat a faltar des de ja feia setmanes; i de tant en tant retornàvem cap a les botes vaqueres, on, a partir dels comentaris, ens assabentàvem de l’evolució dels motors a mode de parte mèdic virtual. Ara és quan ens comencem a fer a la idea que no es tornarà a actualitzar, el bloc. Però ens quedem amb la X de sempre. 

Els blocs els llig amb pantumfles. Ara que he canviat de vida, els arribe a llegir espaterrada al sofà. A voltes comente amb Emili algun post divertit. Altres voltes són motiu d’inici de converses nocturnes, d’aquelles converses amb entonació de bona nit. La X, com altra gent -més enllà del llistat d’ací a la dreta-, en formava part, d’aquestes pantumfles, d’aquestes converses quotidianes. De la ruta del colesterol, que diu la comtessa (perquè el món dels blocs és com un poble).  D’aquest ritual d’anar a dormir, del café després de dinar, o les vesprades ocioses dels diumenges. 
En bona part són gent que no coneixem en carns i ossos. Són/m gent virtual. Però precisament l’element virtual, que perd en matisos personals,- sempre dic que Emili és una persona molt més divertida en directe que en els seus escrits abstractes-, guanya en estabilitat. Qui està a la xarxa està disponiblesempre, només a un clic de distància. I quan una persona sent una flargant necessitat d’aferrar-se a la vida, això li ha d’ajudar a sobrepassar aquesta mena de buit que causen les desgràcies inevitables. Hem perdut la força de l’hidroavió. Però sempre ens podem aferrar a la X de sempre. La X de sempre.

Sol beS

Els records de les seues il·lustracions comencen, per a mi, en un moment íntimament  important: El Bruixot Tararot, i el descobriment que la manera que jo parlava no es materialitzava només en l’oralitat casolana, sinó que també s’escrivia. Que els presents de subjuntiu no acabaven necessàriament amb el punt de la i. Aquesta nit, fent zàpping entre coixins, me’l trobe en el millor -Emili em rectifica: l’únic- programa cultural del país a Punt 2: Encontres.

Malgrat la timidesa patològica darrere la qual s’amaga una distància social previsora -inusual en aquestes terres-, ens vam fer companys de cafè de bar fa anys, durant la meua etapa de llibres i pous. Després dels meus temps postadolescents l’he anat trobant en algunes ocasions: a la Universitat d’Estiu, a presentacions i actes. I malgrat fer-me jo gran, ell sembla haver pactat amb Wilde a través, qui sap, de la seua pintura.
Ara una selecció d’il·lustracions i pintures correran la nostra geografia, dibuixos que formen part de l’imaginari col·lectiu, amb un estil molt propi, característic, poètic. Retrats de l’invisible sembla, des del que deixa entreveure la finestra virtual, un recull d’imatges serenes i suggerents; bombons visuals, sorpreses agradables, com descobrir l’existència de Tristam Shandy.

Canvi d’estat

És la primera volta a la vida que canvie d’estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l’anell daurat a l’anular esquerre. Des que me’l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l’he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me’l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!

Qualsevol que haja estat fan (i estudiant!) d’en Tusón segur que no pot evitar una certa visió antropocèntrica en aquestes coses. Sé que físicament no ha canviat res des de la setmana passada -tret de l’anell que em rellueix sota la pantalla del portàtil-; però la meua consciència antropocèntrica indoeuropeista em remou els àtoms cada vegada que recorde l’enfilall de fórmules rituals -que no és només un si, o un no, que això només passa a les pel·lícules americanes, i els americans tècnicament no són indoeuropeus-. Alguna cosa ha canviat. Ara no parle del meu xic, ni del meu novio. Ara Emili és el meu Home. I jo, la Dona. Si continue madurant a aquest ritme, en comptes de cumplir-ne 30 en juny, hauré de començar a témer per la menopausa. 
Pel que fa a perspectiva del nostre matrimoni -i ho dic ara que estic en plena lluna de mel escarfoxada al sofà de casa acabant entregues retardades i estudiant oposicions-, no és gens romàntica. No vull romeus i julietes. Preferisc els Simpson: una cosa casolana, diària i divertida, tan senzilla i necessària com beure aigua.