La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La pols i l’era

Mire el debat de tot això de l’ossa Hvala (un nom que pareix txec) amb certa curiositat i perplexitat. Els boscos dels Pirineus, domesticats al llarg del segle XX, tornen a ser perillosos, pel que sembla. A mi, de fet, no em cal anar tan lluny per a trobar boscos perillosos: el secà familiar -curull d’esclatasangs, a hores d’ara-, no és una zona segura. Sota qualsevol pedra, al costat del rimall més inesperat ens pot eixir un sacre o un aleacrà (escorpí).

No és el mateix una ossa que un aleacrà, ho sé. Els ossos són més grans, i tenen més força; corren més i s’alimenten de borreguets. Però els aleacrans no estan exempts de perill, són verinosos i precisament és el fet de no veure’ls -amagats entre el fullar de pins del sotabosc- el que més m’alarma. Però per això ja sé que hi ha certs llocs on no puc anar, i altres on he d’anar en compte. I això ho sabem els caçadors de bolets, i els caçadors de pardalets.
 Ací, a les comarques centrals, els caçadors -de bolets i pardalets- són la gent més sostenible que conec. Per raons pràctiques, d’acord: si no hi ha aviram, no hi ha caça. Però són responsables del manteniment de les sendes, són uns molt bons coneixedors  de les muntanyes, i els primers que detecten canvis en la fauna d’un ecosistema. En tot aquest enrenou de l’ossa txeca el que crida l’atenció és percisament que un caçador haja donat el toc d’alarma. Entenc que els ramaders de la muntanya n’estiguen fins als testets; i en reintroduir l’ós al pirineu, això s’havia de tindre en compte. Però un caçador ha de ser conscient que els boscos impliquen un perill, i que qui no vol pols, senzillament no va a l’era. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Els camins de l’aigua

Als municipals de La Font els falten mans, cada volta que el cel insinua mascletaes d’aigua com la d’aquests dies, per tallar la carretera de Beniarjó; i és que tot fonter sap que la carretera, al pas del Molí Canyisset, s’inunda amb un got d’aigua. Ara, mentre, de casa estant, em grate la pell per la incipent aparició d’escates, m’encurioseix aquesta mania de l’aigua de passar sempre pel mateix camí.

Aquests pseudomonzons mediterranis de finals de setembre no es poden controlar. Com deia Raimon, la nostra pluja ni sap ploure, ni la podem portar a escola -no com la pluja britànica, que és moderada, puntual i educada-. Per això mateix resulta especialment curiós que, ja que no hem sabut domesticar l’aigua, no haguem estat capaços de controlar el seu pas cap al riu. 
La gent amb més experiència -del voltant de la seixantena-, a voltes es refereix a la Safor com La conca de la Safor. Simptomàtic. Efectivament, els barrancs, barranquets, riuerols i caminets per on es desplaça l’aigua quan comencen a caure quatre gotes es dirigeixen com caragols sense closca cap al Serpis. Els barrancs recuperen el seu terreny sense demanar permís, i sense preguntar si tallen alguna carretera deixant-nos incomunicats. Senyors: no hi ha manera de tallar els camins de l’aigua. Però es poden domesticar. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

La vida és una tòmbola

Però encara no sé quin número tinc. Després de tindre’ns unes setmanes menjant-nos les ungles expectants, finalment arriba el que esperàvem en candeletes: la resolució de la borsa oberta als mestres d’anglés. Molta ciutadania i moltes punyetes; que tants mestres d’anglès que falten i ací estàvem, els de la nostra propoció, acabats d’eixir del forn i esperant des del sofà de casa -bé, des de la taula d’estudi, que les oposicions no s’estudien en un dia-. 

El que em resulta més curiós de tot açò és que després que una servidora passara els últims anys en una crisi contínua -una crisi voluntària i limitada al camp econòmic-, ara que la crisi es global és quan jo comence a vore la llum al final del túnel. Mire al meu voltant i crec que sóc una avançada en el temps. M’explique: des de fa menys d’una setmana m’he trobat amb persones al meu voltant comarcal que em preguntaven informació sobre magisteri, o sobre borses, o, en definitiva, la manera més ràpida de fer-se funcionari. 
No parlaré de les vocacions, perquè ja he dit moltes voltes què en pense, però posar-se a estudiar sense pensar-ho un parell de voltes té un altre perill: i és el d’aturar-se a la mínima que aparega alguna cosa nova, i haver llençat els diners i el temps al fem. És absolutament legítim que algú que es veja amb poques opcions decidisca tirar pel magisteri, o per qualsevol altra diplomatura -que desapareixeran prompte, per cert-. Però una volta presa la decisió, no hi hauria d’haver volta enrere. Ara que que estic en la cua oficial d’agafar numeret per al torn de la vida laboral mire enrere i recorde la tinta que vaig suar -sobretot a Educació Física!!-. Sí, veig la llum al final del túnel. Però vaig pagar un preu -amb suor, com els de fama-. Em pregunte si des de fora això es veu. 

Xicotets miracles domèstics

“Toca, almenys ha plogut bé” va dir la veïna l’altre dia mentre agranava. Han estat a punt d’eixir-nos escames. Però anant a la muntanya a buscar pebrella per a les olives vaig poder olorar i trobar molts esclata-sangs (alguns d’ells verinosos); a més a més, prompte es podran tornar a trobar lletsons pels horts. Però sobretot, el que més il·lusió m’ha fet ha estat vore els brots de faveres. 

Un observador extern em podria arribar a titllar d’infantil per aquesta felicitat tan planera: la felicitat que rebossen els brots de les faveres plantades fa deu dies. Però mirant-los m’ature a pensar que fa deu dies aquests brots no eren més que faves en remull, i que la pensada de soterrar-los juntament amb la combinació de terra i una bona saó han convertit aquestes llavoretes en plantes ufanoses; i em sent responsable d’aquest xicotet miracle de la vida, però a escala domèstica.
A més de les faves han crescut els alls grillats, i l’agret s’estén per tot el tros (l’agret és bo, em diu mon tio, perquè saona la terra).
És octubre, però l’hort exhala vida. Quina felicitat més necessite?
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

El teu nom i el meu nom

Amb això de la pluja abelleix arraulir-se al voltant d’una tassa de tè (de frambuesa, amb un núvol de llet) i recórrer a la poesia per a recuperar-se de -o recrear-se en- l’astènia tardoral de l’esperit. Per això no em va anar gens malament assistir fa pocs dies a la presentació de Rizoma, a la Nucia -en un auditori es-pec-ta-cu-lar, d’aquells que, vistos de lluny, ja dónen una idea de quin partit està al poder-. Anècdotes a banda, la protagonista de la nit va ser la poesia, en un acte dels que et fan recordar perquè -de tant en tant, en el meu cas-, a hom li agrada tastar-la.

En això de la poesia és fàcil dir allò de “uf, és que això jo no ho entenc”; jo mateixa moltes voltes m’he sentit així -llegint poemes d’algú que no diré qui és-. Però sóc de les que creu que, encara que sense un estudi previ potser siga complicat entendre la filosofia que destil·len, per exemple, els Fruits Saborosos, cal llegir per a sentir. Perquè bàsicament la poesia el que ens fa és sentir. 
Alexandre Bataller, professor de català de Magisteri, aprofita precisament aquesta capacitat de fer sentir per a commoure els seus alumnes de secundària: fa un taller de poesia dels que deixen petja, segons tinc entés; fins al punt que l’exposició del seu taller -amb la pressa del cronòmetre i asseguda en les esquerpes cadires de la decrèpita facultat en l’últim congrés- em va arrencar mitja llagrimeta i un calfred. Perquè la poesia ha de fer sentir, com em va passar fa dos nits amb Rizoma; o com aquell altre poeta, perquè és impossible trobar algú que no se li pose la pell de gallina quan llig allò de 
“el teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats”. 

El meu home del temps

La Isabel, la meua professora de català de COU (sóc de la vella escola) ens deia a classe que els hòmens del temps semblava que els triaven tots iguals: “No us hi heu fixat mai? Són tots iguals, esprimatxats i poca cosa, però tots ells molt simpàtics”. No sé si s’han inspirat en les reflexions de la Isabel, però els de Activa Multimèdia han dissenyat un home del temps també esprimatxat i simpàtic, i amb un tros de nas. Es diu Sam -com una amiga meua d’Oliva, tot i que ella és remarcablement més bonica que aquest meteoròleg virtual-, i fa el temps a la carta. 

Hui m’ha vingut al cap parlar d’ell perquè prompte es complirà un any de La caiguda del pont de Benidoleig -un vídeo que no he aconseguit trobar a la xarxa-, en una època de pluges que recorde especialment intensa. I pel que diu la Mònica -a la Tele 1, que s’ha passat a l’enemic-, enguany la cosa va pel camí de repetir-se. Des de que m’he fet llauradora, crec que encara estic més pendent de la meteorologia del que solia estar-ho, i SAM, l’home del temps virtual, és d’una gran ajuda. 
Els punts forts d’aquesta aplicació és que permet la personalització de la predicció, i em deixa consultar l’oratge que farà a Gandia; també m’agrada que es pot consultar i repetir tantes voltes com vulgues, està sempre disponible i no t’has d’esperar ni a l’acabament del telenotícies, ni a la propaganda de Repsol.
Els punts febles que hi trobe són les opcions lingüístiques -només té opció en castellà i en anglès (en la versió anglesa té una veu supersexy)-; i tampoc no permet anar en una pervisió més enllà d’un dia. I sobretot sobretot sobretot em manquen els comentaris finals del Temps, on mostren les fotos dels núvols que envien els espectadors, o els informes sobre l’escalfament global que fan que una se’n vaja a dormir amb la tranquil·litat que dóna la consciència de saber que no falta tant per a la fi del món.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Plagis

No sóc cap autoritat en la matèria, però com a consumidora de llibres, crec que la literatura feta al País Valencià ha augmentat molt en els últims anys, i trobem autors excel·lents en qualitat i públic, com Ferran Torrent, de qui no n’amague la devoció, com a escriptor, com a personatge i com a persona. 
M’he menjat molta literatura històrica, però he de confessar que la que més m’agrada és la literatura basada en la contemporaneïtat. I en aquest sentit, he fet una gran troballa aquests dies: Plagis, d’Urbà Lozano, que si continua aixina entrarà en el meu llistat de devocions. 

Plagis és Premi de Narrativa Ciutat de València de l’any passat i, com diu el lema publicitari, es tracta d'”una obra original, inimitable, tot i que el títol jugue a despistar-nos“. Plagis està ambientada en la societat contemporània, i té lloc a diversos escenaris: la Ribera, València, la Catalunya Central i l’illa de Mallorca, i m’agrada perquè, tot i que no he estat mai als escenaris de Catalunya o de Mallorca que apareixen a la novel·la, m’identifique en totes els referències valencianes. Urbà fa una radiografia encertadíssima de la vida universitària i de festa de la capital (on apareix fins i tot el Glop, de Benimaclet! Oh, quins temps!), i parteix de vides diverses i de fils aparentment inconnexos que s’acaben enfrontant i desemboquen en una història rizomàtica (amb permís de Joan Carles), infinita, reflexada i repetida, però mai igualada.
Un altre dels encerts de Lozano és la producció d’un estil propi particular, amè, divertit i elaborat alhora, amb reflexions metalingüístiques ací i allà. Finalment, els personatges i la dosificació de la intriga estan ben elaborats, i fan creïble l’esdevenir de la narració -una cosa que no és fàcil d’aconseguir-. 
En definitiva, és tracta d’una obra genial -que me la vaig menjar en tres mossos, el primer de vint pàgines, el segon de cinquanta, i el tercer de cent-, que forma part d’aquesta literatura necessària per articular l’imaginari col·lectiu i la societat, i em dóna esperança per a trobar algun dia una goteta d’eixa essència que vaig buscant des de fa temps. Urbà, gràcies! Però en volem més. 

Vida rural

Veient-me arribar hui a casa ningú haguera cregut que fa pocs anys una servidora pertanyia a Orgull Xava (sí, que tenia per decàleg coses com: “Tot arbre és un pi“, “on no arriba el metro és muntanya” i “negaràs la diferència entre un arbre i un arbust“). Des de fa algunes setmanes se m’ha ficat al cap recuperar un hort que tenim mig abandonat a dos minuts -caminant- de casa. Probablement el que més m’ha impulsat a fer-ho és la poca fe que tenien a casa: “On vas, amb l’aixaeta, dona? Si antes d’arribar ja t’hauràs cansat!”. I com sóc genèticament cabuda, he aconseguit fer entrar el clau per la cabota. 

Aquest estiu vaig llegir Animal, vegetal, milagro, un llibre que parla de l’experiència d’una família americana que decideix viure un any sencer del que planten ells -van a viure a una granja, on tenen grans extensions-. Realment no tinc pensat posar-me a menjar només del que plante -tot i que potser aixina aconseguiria que m’entrara el vestit de núvia, que falten pocs mesos i ja me les veig i me les desitge-. Però fa temps que em pareix una llàstima la pèrdua dels horts. Com vaig a comprar tomaques de Múrcia -que potser prèviament han passat per Madrid-, podent-ne tindre unes quantes a l’hort?
De manera que Marta, àlies Senyoreta Pepis, agafa l’aixaeta, uns guants -per a no espatllar-me la pell de les mans-, l’emepetrés amb el temari d’oposicions passat a àudio, i el mòbil -que no vullc deixar de tindre certa vida social-, i se’n va a l’hort, a remoure la terra i a cavil·lar sobre tot el que plantaré. 
Encete una nova categoria, de Vida rural, per tal de garbellar en una mateixa etiqueta els posts horticultors, però per a recollir informació ancestral sobre coneixements horticultors he encetat aquest blog. No promet acualitzar-lo, el nou blog: només espere que siga un lloc on abocar informació d’aquella que no hauríem de permetre que es perdera (com per exemple que els alls s’han de plantar en divendres). El que sí promet és retransmetre-ho en directe tot, tot, i tot ací, als meus apunts diaris. 
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Crash!

Des de que els caps de redacció dels periòdics “de tota la vida” tenen permís per a posar onomatopeies com a titulars tinc certa mala maror al cos. Una cosa és que la tia vaja dient que el món s’acaba; i l’altra, que es posen d’acord amb ella en Hawkins, el cap de redacció de la Vanguardia i el president d’Estats Units, què voleu que diga. Clar, ara la dona està pagada, perquè es confirmen les seues teories catastrofistes, però alhora es lamenta per les “pobres criatures” com jo, que han de pagar un pis, i que amb tant d’especulador ja es veia que la cosa no acabaria bé. 

La mala maror, en tot cas, no em ve tant perquè siga una fan del capitalisme, ni tinga cap pòster d’Adam Smith a casa. La inquietud prové més de la sensació que la terra és un enorme avió a qui se li han espatllat tres motors i vola de gaidó i cap avall. I ens hem deixat els paracaigudes a terra. 
No sé si és cert que el món i l’economia no tornaran a ser mai més el que eren perquè la secció d’economia és la primera que utilitze per a fer collage i això de la crisi no m’ho ha fet entendre millor ni m’ha convertit en cap economista comentarista expert; però l’oasi sostenible en què m’imaginava convertida la meua terra  després d’un terratrèmol capitalista no arribava mai -en els meus somnis- després d’un accident aeri descontrolat.