La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Penjar el ciri

Tot filosofant amb els moros i cristians, se m’ha passat una data: Hui és “El dia del Cristo”, i fan la processó dels “xics fadrins”. Feia anys hi anava, fins que em vaig desnatar, i vaig deixar d’anar-hi. Però la idea que podia tornar a anar-hi quan vulguera em comfortava. Aquesta processó, a més, té una tradició entranyable: els xics -i les xiques- que es casaran abans d’un any han de penjar el ciri acabada la processó. No sé ben bé en què consisteix això de “penjar el ciri”, ni on es penja, ni què significa exactament. Però em feia gràcia fer-ho.

Hui arriba el dia -i l’any- de penjar el ciri: l’any que ve per aquestes dates ja no seré una xica fadrina. Però hui no puc anar-hi, a la processó. Estic preparant les maletes per a marxar demà de bon matí al país de les muntanyes verdes, on la gent parla un idioma estrany, i fan unes truites de baejo que porten directament al cel al primer mos.

M’ha fet pena, això de no penjar el ciri; ho estava comentant amb la Tia Teresa i se’m trencava la veu, fins que ella m’ha dit:

– Jo el ciri no el vaig penjar, i porte casada fa quasi 50 anys. I ta mare tampoc el va penjar i mira que bé viu. En aquells temps no es portava. La teua germana no el va penjar, i viu feliçment casada…

Ja veus, la tradició del poble diu que hui s’ha de penjar el ciri, i la tradició familiar em porta a no penjar-ho. Bastarà que un dia canvien els costums per a que les persones fadrines de la meua família comencen a penjar ciris com boles de nadal a un arbre l’any abans de casar-se…
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Caps d’any, i moros i cristians

Alguna volta ja he dit que la setmana de festes de La Font és el meu veritable cap d’any. Doncs bé: demà s’acaben. I com s’acaba el meu any espiritual, és un bon moment per a formular bons propòsits. Bé, això era quan sabia què faria de setembre a setembre. Ara que estic de vacances permanents, indefinides i més o menys forçades -tot i que patir, el que es diu patir, no estic patint massa-, més que bons propòsits el que em cal és una bona dosi de paciència, i bona cobertura al mòbil, que no se sap mai quan -i des d’on!- poden sol·licitar els meus serveis.

Mentrestant ací hem disfrutat de les festes a la nostra manera -un tant desnatada-. Ara bé, una cita ineludible, indiscutible i visceral és la cita dels Moros e Crestians.
Tota la vida, des d’abans de tindre ús de raó, quan arribaven aquestes dates, em vestien de cristiana -o de mora, com en la foto-, i m’asseien -encantada- en una carrossa plena de caramels i confeti, per a repartir joia i dolçor entre els xiquets que miraven la desfilada de moros i cristians. Amb el temps em van baixar de la carrossa i em van posar a desfilar com Déu mana, amb botes, casc i capa, i un espasot que pesava mitja arrova, caminant al ritme dels pasdobles cristians.

Ja fa anys que no desfile, per raons diverses; però m’agrada anar a la desfilada. I sé que La Font no és Ontinyent ni Alcoi. Però és La Font; no sé si m’explique. Enguany he fet de tia ufanosa, retratant com una paparazzi als meus dos nebots que, vestits de moros, encapçalaven la desfilada d’enguany. Però una volta passats els nebots, mirant la cavalcada, tot aplaudint com a boja, alguna cosa tornava a renàixer dins meu; un sentiment imparable, aprés amb l’edat, arrelat a la terra com els garrofers de secà.
Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

El canvi climàtic en la roba

Un matí desficiós i una visita obligada a la zona comercial m’inspiren un passeig per les meues botigues preferides. Encara queden les últimes cuetades de roba superrebaixada a les prestatgeries, tot i que la major feina dels dependents se centra en fer encabir la nova temporada. Si no recorde malament, l’hivern passat els botiguers de roba les passaren canutes amb això del canvi climàtic: no vengueren ni un clau fins ben entrat el mes de gener. Ara, per a curar-se en salut, els dissenys de la temporada tardor-hivern porten màniga curta.

I si no fóra que la roba d’estiu portava els cartellets de rebaixes en groc fosforescent, no hauria pogut distingir quina era la d’estiu i la d’hivern. Unes maniguetes curtes, uns tirants… ja veus. Qui ho anava a dir, que la Safor s’arribaria a poder comparar amb el tròpic. El que em posa els pèls de punta no és ja tant l’expectativa de temperatures tropicals a la Safor que han fet els senyors Zara, Dutti i Benetton, sinó que aquesta mateixa moda la imposen a Galícia, o a qualsevol lloc que vorege perillosament als pirineus.

Recorde una volta, una amiga meua del nord baixà a viure una llarga temporada a Alacant. Coincidí que aquells hiverns la moda es basava (cite textualment) en “anar de camperola russa”, és a dir, amb faldilles i botes peludes. I que ella ni boja es podia permetre el luxe de vestir-se com si treballara en un kolkhoz; que a veure quan es posava de moda vestir-se com un pescador tailandès. Doncs heus-la aquí, la moda tailandesa. Ens arriba aquesta pròxima tardor. Ja em veig el dia de tot sants, tota vestida amb transparències i volantets pel cementeri, disfressada de fantasma sexy -si tal cosa és possible-.

El pitjor de tot és que sospite que la meua amiga ara viu nord enllà, on les condicions de vida s’assemblen més a les dels kolkhozi que a les d’un creuer pel tròpic.

Invasió no tan subtil

La invasió començà pràcticament des del principi, quan vaig deixar triomfal el meu primer raspall de dents al seu lavabo. Val a dir que mai no he tingut cap reticència per part d’ell, la qual cosa ha fet menys estressant qualsevol tipus d’invasió. Amb el temps hi he anat deixant altres objectes, com arracades, o llibres de lectura, per una qüestió de comoditat. I ara que tenim prestatgeries, la veda està oberta.

Triar els llibres que m’emporte -ara per ara- és una decisió necessàriament selectiva, que requereix reflexió i la correcta combinació de sentimentalisme i utilitarisme. Pel cantó del sentimentalisme no em puc deixar a casa el Slownik Poprawnik Polsczyzny, el diccionari de correcció d’errors en polonès amb qui vaig estar casada una breu -però intensa- temporada. En el mateix pack sentimental, m’enduc la (LA) història de les literatures eslaves, que encara conserva els subratllats trèmuls de la primera joventut. Se’n venen amb mi -com se n’han vingut sempre- l’edició luxosa del Little Women i la més luxosa encara edició d’El bon soldat Svejk. M’emporte els últims de Kundera, Mrozek -imprescindible-, i uns quants volums de la psicologia del desenvolupament.

M’enduc, per a completar la col·lecció d’Emili, els Bromera Poesia i la biblioteca familiar. També complemente la col·lecció de Visor Poesia, i uns quants d’Anagrama i Graó. No aporte cap volum d’Ariel -dels quals ell en té diversos- i faig l’única aportació de Quaderns Crema que hi ha, de moment, a la nostra incipient biblioteca. I després de tot el tràfec, comprove amb alegria que no tenim cap llibre en comú i que, si m’estires molt, no coincidim ni en temàtiques: i pense que és una bibliòfila manera de comprovar que estem fets l’un per l’altre.

L’etapa Ikea

La vida és com el Tour de França: està constituïda per etapes. Hi ha períodes obligatoris, inherents a l’edat, com l’etapa del “pissi-pissi ganya”; o altres etapes inherents a l’edat i al caràcter, com la de l'”It’s raining men” (també coneguda com la de “Torne a casa a les huit del matí perquè em dóna la gana”). Ara, mentre la major part de la gent del meu entorn està en l’edat del baby boom, jo, m’estic immergint tot just en l’etapa Ikea.

El que fa que hom se senta com a casa és variat -i segur que divertit, se’n podria fer un estudi!- i canvia per persones. Per a sentir-me com a casa jo necessite una sola cosa: un parell de prestatgeries amb olor a pi farcides de llibres, llibrets i llibrots -i preferentment que alguns d’ells tinguen paraules amb més de tres consonants seguides-. Ara que estic, doncs, en l’etapa Ikea, el primer que he/m necessitat han estat unes quantes prestatgeries robustes, fermes i de fusta.

Sé que en un futur necessitaré altres coses, com un menjador, un capçal del llit, un armari empotrat o un sofà. També sé que estic envoltada de mares que en el seu dia tingueren un gust exquisit per a combinar el color de les cortines amb la tonalitat dels sofans en una composició zen envejable per a qualsevol aprenent de decorador. Desenganyem-nos: jo no sabré combinar-ho amb cap gràcia angelical, ni em cridaran de cap revista de decoració per a fer-me un reportatge. Però tant me fa. És tan bonic sentir-se com a casa amb un parell de prestatgeries i quatre llibrots…

Les intermitències de la mort

Una de les últimes novel·les del gran Saramago planteja dues hipòtesis curioses: la primera és què passaria si la mort no existira? La segona hipòtesi és: què passaria si la mort s’anunciara? si hom sabera que s’ha de morir en un termini breu de temps? I si, per a anunciar-ho, la mort enviara cartes de color morat?

Ara oblidem-nos de la novel·la. Centrem-nos en el present local, ací i ara: què passaria si Les intermitències de la mort no foren ciència-ficció? Què passaria si ja hi hagueren llistes amb la previsió de QUI ha de morir, i s’anunciara no amb cartes de color morat, sinó amb moradures camulfades sota maquillatges i samarretes de màniga llarga en estiu?

Aquesta resposta la tenim per a casos on la mort s’envia per carta: empresaris o polítics amenaçats per grups terroristes que es cobreixen les vides amb guardaespatlles -no sé si subvencionats o no per cap govern-.
Per a les mortes com les de hui, en canvi, que venen anunciades només amb moradures, no existeixen guardaespatlles.

Cada xica que mor a mans d’un maltractador assassí és una xica prevista en una llista l’any anterior. I cada any l’encerten. Perquè elles no tenien mesures preventives? En la meua època de periodista vaig treballar en reportatges sobre la violència de gènere: un dels problemes era que no es pot detindre a algú abans de cometre el delicte. Però no es poden detindre d’alguna manera aquestes morts escrites?

Morena involuntària

Quan Emili vivia a la platja -tot l’any- jo aprofitava els estius per anar a la platja nudista, que quedava a pocs minuts del seu apartament. S’hi estava molt bé, la platja era tranquil·la, hi havia poca gent, generalment guiris, xiques solitàries, famílies hippies amb xiquets o mestrosexuals presumits. Agafava el meu llibre i la meua cerveseta, tota untada de protecció 30 i a la nudista falta gent.

Apart d’anar per la tranquil·litat, també em feia goig agafar un moreno uniforme, lliure de ratlles blanques -com una zebra-. De fet, a casa, a la terrassa, també em passava alguna que altra estoneta prenent el sol. Però no sé si era perquè hi anava poques hores, o perquè basta que et vulgues fer morena per a que no te’n faces -o per la protecció 30-, però sempre arribava a setembre amb una tonalitat inusitadament blanca.

Aquest estiu Emili ja no viu a la platja, i em fa peresa anar-hi. A canvi, seguint l’exemple de Madonna (que una és aixina de glamurosa, encara que no ho parega), enguany no m’he preocupat per eixarrancar-me com un llangardaix cara al sol. A més, això d’estar cara al sol a una servidora sempre li ha fet com a cosa. A canvi, igualment empastifada des de les 9 del matí fins les 12 de la nit de FPS 30, he decidit estar a casa, i encomanar-me a Nostresenyor de la piscina de la tia Teresa i a la Marededéu de la mountain bike, com si fóra una criatura. I vols creure’t que a 4 d’agost tinc una pell morena morena, com quan tenia 7 anys i em passava el dia a l’aigua? Estic per tornar a la platja nudista, a vore si se’m rebaixa el moreno i se’m redueixen els efectes del sol a la pell.

Dexter

De totes les sèries a les quals m’he viciat en l’últim any -que en són moltes- l’única on no m’he pogut enamorar del protagonista és Dexter. I mira que està de bon veure, el xic. Però les atrocitats de què és capaç sense ni tan sols immutar-se em posa els pèls de punta. El seu somriure esmussa. És un assassí en sèrie… d’assassins en sèrie. Aquest detall és l’únic que el fa simpàtic en un principi. I he de confessar que després d’aquest parell de mesos mirant la sèrie, n’he acabat sent fan, d’aquest psicòpata assassí. De com s’ho han fet els guionistes per a que un serial killer com aquest m’acabe caient bé, és tot un misteri.

Ahir es va acabar la primera temporada de Dexter, i em quede amb ganes de més. Amb moltes ganes de molt més. L’episodi d’ahir em va confirmar la genialitat que desborden les persones que s’han inventat aquest assassí: Dexter s’havia d’enfrontar a un altre assassí psicòpata que no mata assassins en sèrie, com Dexter, sinó gent normal i corrent, preferiblement dones i més encara preferiblement, prostitutes. Com Jack l’esbudellador. Ja sé que sóc de llagrimal fluix, però ahir, mentre aquests dos titans de la sang s’esforçaven per matar-se mútuament, se’m saltaven les llàgrimes de tendresa.

Mentre espere que els programados de la tele tinguen compassió i ens posen la segona temporada als Dexteraddictes, vaig matant el cuquet psicopàtic tot mirant la intro de la sèrie: una intro que destil·la genialitat per totes bandes, i em fa somriure -i esmussar-me- cada volta que la veig.

PS: NOTA: A petició del meu novio, he canviat la segona part del post, perquè explicava el final de la primera temporada de la sèrie. Això probablement li lleva la gràcia al post, però conserva la gràcia de la sèrie, que és el que realment importa.