La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Black Jack sentimental

Quan portàvem huitanta minuts ja no m’aguantava en cap altra posició que no fóra dempeus. Tenia el crit empresonat a la gola, lluitant per eixir, i no parava de pensar “va, vinga, que ja portem massa estona. Fes-me cridar, que estic ja cansada!!”. El Puyal, al darrere, pels altaveus de l’ordinador, omplia d’ànims l’estança. I jo, que sóc de les que no perden l’esperança ni amb la llum tancada -deu ser l’única cosa que no perd, perquè sóc un desastre de persona-, al final ja saltava del nervi. Però no va ser possible, i tinc una pena…

Perquè això de ser d’un equip és com fer una aposta sentimental. Amb el desavantatge que quan estas a disgust no talles i tornes a començar amb un altre club més comprensiu, més intel·ligent i més guapo. L’aposta és quasi involuntària, i de per vida.
Vaig intentar fer-me del València quan vaig aterrar a la Safor. Era en una època d’esplendor per al València, clar. Òbviament, hui en dia intentar fer-se del València és un suïcidi sentimental; trauria més trellat intentant casar-me amb House -el personatge, no l’actor-. Aquell any el València va guanyar la lliga, i me’n vaig alegrar. Crec que fins i tot algú té una foto meua amb una bufanda del València -per a fer-me xantatge el dia que siga rica i famosa :)-. Però no és tan fàcil. Li tinc una simpatia, a l’equip Xè. Però no em va vibrar per dins com el Barça.
Em consola recordar com de bé van jugar, i que van lluitar com a lleons. I ara a esperar una renovació, perquè els clubs no deixen de ser com els aus fènix, i renaixen de les cendres.

Gastronomia comparada

Una volta vaig anar a un museu de trencar mites. No en recorde el nom, ni recorde a quina ciutat el vaig anar a vore, però es dedicava a desmuntar tòpics, especialment espanyols i catalans. Com per exemple, que la primera plaça de bous es va fer a Olot, que la barretina era un barret característic de molts llocs mediterranis -recorde’s el quadre de la Llibertat guiant al poble, de Delacroix-, i que el pa amb tomàquet és en essència com una pizza -però molt menys sofisticat, clar. I de tot el que vaig vore, em vaig quedar amb l’anècdota de la pizza.

Indagant en els meus coneixements culinaris -que no van més enllà de la meua cultura general-, vaig adonar-me’n que, efectivament, dins la mateixa categoria de la pizza i del pa amb tomàquet també ho podíem posar la coca de recapte, que és l’equivalent a la pizza, però al meu poble: una base de cereal amb verdures al damunt -sobretot pebrera- i, si es vol, algun trosset de carn o de tonyina negra.
A casa, des de sempre, hi fem passtissets amb herbes. Les herbes que nosaltres utilitzem són lletsons, que creixen als horts, i de tant en tant anem a fer excursions -jo ja fa molts anys que no hi vaig, però els meus pares i els meus tiets continuen anant-hi-, a collir-ne. Quan ja estan collits i bullint-se, a banda es fa una pasta amb aigua, farina i sal. I amb això ja tens pastissets amb herbes per a temps. Per a fer-los, es frigen amb oli d’oliva. Els nostres pastissets amb herbes -que si fórem grecs els creuríem d’origen diví-, no són en essència distints a les empanades que ven Tano, a Gandia. Però ell hi posa espinacs i els posa al forn.
A la Xara també tenen una cosa pareguda, m’ho explicava una puntaire d’allà, però li dónen un altre nom: bollets. Els bollets de la Xara es fan amb la mateixa tècnica, però en comptes de fregir-se, es posen a coure al forn. Quines coses. Tota la vida havíem pensat que l’atzar ens havia premiat als fonters amb un trosset de cel en la nostra herència gastronòmica. I de sobte, t’adones que els altres també gaudeixen dels menjars dels déus. En tot cas, això no fa els meus pastissets amb herbes menys saborosos. Com a molt, més democràtics. I això ja m’està bé.

Més a prop

La batalla d’Almansa va ser un desastre general. Primera, pel resultat. I segona, perquè haurien pogut tindre la deferència de fer-la en una època de menys ofec estudiantil; abril comença a ser crític en una agenda universitària. Aquesta és una de les raons per les quals m’he quedat a casa, hui. Tinc mil fronts acadèmics que combatre en la meua lluita personal diària, i gastar un cap de setmana en passar-ho bé és un luxe que ja (o encara) no em puc permete. Sé que estic més a prop d’Alacant que molts dels qui baixen des del Principat per a passar-ho bé combatent en territori comantxe, però, com diuen al meu poble, el que va davant, va davant.

Però per a celebrar el 26 d’abril -que això de 25 d’abril sempre ha estat molt flexible-, volia almenys deixar un postet a la xarxa, hui que la major part de la catosfera està de festa. Escric des de La Font, i pense en el que s’esdevé a una hora de ma casa: hi ha trens que baixen, un concert i molta festa, i per un dia a Alacant se sent algú parlant català. Però espere que això no servisca per a netejar consciències. Perquè vindre un dia de visita a fer un concert, una mani i unes birres serveix per a ben poca cosa. Un país no es fa només amb gestos. En la manifestació de hui, és possible que els alacantins es miren l’espectacle sorpresos. Alguns -ben pocs- s’apuntaran. Alguns altres -també ben pocs, per sort- s’ofendran i recordaran els vells i bons temps on l’ombra de les àligues emparava “Las Leyes del Orden”. La major part senzillament es dedicarà a ignorar el que està passant. O ho trobaran, com a molt, exòtic, perquè no s’hi trobaran representats.

Si algú vol vore -des d’on siga- com està el pati, que no vinga a un concert dins d’un tren amb personal de suport. Que es connecte a Canal 9 -i comprendrà la desvertebració, la manipulació, la desinformació-. Si algú vol aprofundir en coneixements de la terra, que visite el trencaclosques per parts: Els Serrans, Alacant, Les Comarques Centrals, València, Morella i Castelló. I que observe. S’adonarà que no és tan fàcil vertebrar la meua terra. Tampoc anem sobrats de gent per a intentar-ho; el País Valencià té una fuga de cervells que no es pot ignorar. Alguns dels nostres literats, escriptors, periodistes i professors se’n van cap al nord, “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. I precisament el que ens falta és això: gent. Però no manifestant-se, sinó en el nostre teixit social. En els pobles, en la ciutat, fent futur i fent saó. Pense en el futur del meu país i crec que ens cal anar més lluny, és cert. Però des de molt més a prop.

I per a llevar el gust pessimista de la meua nota de hui, vos deixe amb una cançó d’Obrint Pas que parla de La Font.
Bé. No parla de La Font. Però l’esmenta! A la tercera estrofa, fixeu-vos-hi!

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

L’infern prefabricat

Tots sabem que, malgrat el que diguen els fusos horaris, en realitat el món no roda a la mateixa hora, ni molt menys al mateix segle: mentre uns països es dediquen a fer croades contra el bé i el mal en nom de déu, i uns altres trauen els pirates a batallar, hi ha països, com el meu, que vivim plenament al segle XXI. I nosaltres, que som barrocs i esplèndids per definició, aprofitem la primera ocasió que tenim per a demostrar-ho. En el segle XXI, en l’era cibernètica, allò virtual es posa de moda. Doncs bé, segons puc llegir a la premsa local, Gandia tindrà la segona escola virtual de la ciutat; és a dir, una escola sense ni un sol maó, feta tota d’aules prefabricades.

Investigue el preu de la instal·lació i el lloguer d’aquestes aules a internet, i m’apareixen uns preus que volten els 15.000 euros d’instal·lació i els 840 euros de lloguer MENSUALS. Calculadora en mà, si el Botànic Cavanilles fa 4 anys que està en funcionament, aquesta escola, que encara no està construida, podria haver costat 1.383.000 euros. L’escola, que ha començat a fer-se, en costarà 5, de milions. Ja podrien haver anat fent via, amb aquest milió i escaig que han tirat per la finestra.
I el que deia, que tanta modernor és irresistible, i al costadet del Botànic està a punt de crear-se una altra escola virtual. M’estranya que no siguem els líders mundials en educació, se’m fan increïbles les dades de l’informe PISA. Noooooo. Vols dir, que estem a la cua d’Europa?? Com pot ser?
Moltes voltes des de Conselleria s’ha dit que aquestes aules són com les aules normals, de maó, però que no estan fetes de maó, sino d’una altra cosa.
Ara, el dia que se’ls facen menuts els despatxos de la Generalitat, propose que òmpliguen el carrer Cavallers de despatxos prefabricats, amb els passadissos coberts d’uralita. I quan estiguen treballant-hi, juguem al joc de comptar quants litres d’aigua beuen al dia un mes de juliol, a veure qui guanya. Potser superarien els litres d’aigua que ens demanen al dia en infantil, és veritat, però clar, els xiquets de 3 anys juguen amb desavantatge, perquè són més menuts. I no protesten.

El meu Sant Jordi

Passege per la catosfera el dia de Sant Jordi amb les galtes enceses, saltant i arreplegant floretes, com una caputxeta. Als meus enllaços he decidit posar els posts que més m’han agradat o que més de bon humor m’han posat. I amb el bloc obert de bat a bat no puc resistir la temptació de dir-hi la meua, hui. Però no serà del tot meua. Serà de Maite, la meua germana. Al capdavall, va ser ella qui em va transmetre la passió per la literatura. Com aquell estiu, quan Maite va llegir Como agua para chocolate, que li va agradar tant que després es va dedicar a llegir-me’n un capítol cada dia, mentre érem a la piscina descansant. Si això no és animació lectora…! 

Aquest matí a l’escola hem contat contes, i quan arribe a casa em posaré a llegir uns llibres grossos i seriosos sobre literatura: assaig sobre la narrativa. Però en un dia com hui m’agradaria recordar un gènere que deixe de banda més del que deuria, i que em plau recuperar de tant en tant. El meu xicotet post per a Sant Jordi acaba  amb un poema de Maite, d’El poema és sobrer. Perquè hui és un dia per a ser reivindicativa, i el poemari ho és. I molt. I perquè cada volta que el llig, se’m fa un nus a la gola que em deixa sense paraules; ella ja ho diu tot.

IX

La tribu fosca viu només als llibres
(retrat del meu futur despús-demà,
la morca greu de tots els solls possibles),
les cares botinflades per la sang.

M’hi reconec, enderrocs als cabassos,
rostres distrets disfressats de firaires.
Serem això i poemes als estants
d’arxius novells d’antigues llengües mortes.

Buide la cambra, el rebost i l’armari;
no trobe mots per dir aquelles coses.
-No hi falta res, diuen, que allò ja no s’empra,
cares colrades que jauen als solcs.

Deixe de creure que l’art no em fa falta,
serve les veus per salvar el llibrell,
per fer pa tou i fènyer a la cuina,
que amb la llet tèbia s’estova més bé.

Ara que anem avall, la meua tribu,
tinc la quimera que encara es reconeix
en el sotrac subtil de la desfeta,
en el mos tendre del dolç segí.

Podrem salvar quelcom més que els arrossos,
el berenar al ras, bunyols de festa,
coques a l’escalfor i verbs solemnes,
que han travessat els ponts de la ingomínia?

Ferum, sentor resclosa, greus presagis.
L’infern deu ser posar retrats als llibres
per fer-ne exposicions a l’estranger
o veure’ns reduïts a la paella.

Maite Insa

Fantasia!!

La Carme, que és aficionada al còmic, em comentava en un d’aquests sopars virtuals que un dels dibuixants de còmic més extravagants portava una vida d’allò més normal, i vestia i aparentava normal. I algú li va dir alguna cosa semblant a:-Vaja, no m’esperava un tio tan normal dibuixant unes coses tan fantàstiques -en el sentit literal de l’adjectiu fantàstic-. I que probablement, continuava explicant-me la Carme, l’home podia ser tan normal perquè canalitzava la seua extravagància a través dels dibuixos. Imagine que a molts blocaires ens passa alguna cosa un tant semblant: i utilitzem el bloc a mode de teràpia. A més del bloc, jo tinc un altres sistema terapèutic per a canalitzar la fantasia: fer de contacontes.
Em dic Rodavolta, i el meu company ocasional de camí és Coco, un drac que té un trauma, perquè es pensa que és un cocodril, i li agrada estar-se a l’aigua, menjar contes i menjar-se als xiquets que es distrauen mentre ells els conta històries. Mentrestant, quan conta contes, moltes voltes es despista. I parla d’una tal Caputxeta groga, que anant pel bosc recollint rovellons es trobava una girafa que li preguntava:- Quant són sis per huit? I clar, l’audiència, d’entre cinc i set anys, es trenca les cordes vocals dient que no, que ni la caputxeta era groca, ni recollia rovellons, ni es trobava una girafa, ni molt menys li preguntava la taula de multiplicar del sis.
En realitat cobre per fer aquestes coses, però si algú sabera com em fa sentir per dins, segur que em farien pagar.
Ara que s’apropa el dia del llibre (Sant Jordi) tinc més tràfec que mai, i aquests dies, quan tornava a casa per la vesprada, crec que se m’escapaven els contes per les orelles, de tant d’imaginar-me què contaria, i com ho faria. Hui comença la ronda, i les papallones que tinc a la panxa, més que nervis, crec que són les caputxetes de tots els colors que ja es volen escapar per la gola. 
A la cuina, ja tinc el pot de mel perparat, per a endolcir les cordes vocals que el divendres estaran més rugoses que un fregall de rentar els plats. Em passaré el cap de setmana que ve muda, com un personatge de pel·lícula en blanc i negre; tant li fa. La teràpia val la pena!

Literatura matriarcal

Vaig triar el curset de Miquel Llobera perquè m’anava bé per horaris -era un divendres a la vesprada i un dissabte pel matí-, i perquè el fet que em portaren un professor de la Universitat de Barcelona em donava garanties de qualitat -si li paguen el bitllet per a vindre, i l’hotelet i el soparet pertinents, ha de ser bo a la força-. I ha resultat ser un dels cursos més apassionants que he fet en aquests dos anys. En principi tractava de les creences dels professors de llengües, però en la pràctica s’ha estès a la transmissió de creences en general, de quan hom parla o no parla, d’allò que es comunica fins i tot quan ens entestem a no voler comunicar. I una de les coses que m’ha fet més gràcia ha estat la diferència de la parla entre hòmens i dones.

I quines són aquestes diferències? Posem que mon pare està fent la paella, i que es queda sense arròs. Es girarà, si em veu deambulant per allà prop, i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs-.
Posem ara que és ma mare qui està fent la paella, i es queda sense arròs. Ella, que té una especial capacitat per a localitzar-me quan em dedique a deambular, es girarà i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs. Dis-li: Tia! La mare m’ha dit que em deixes un paquet d’arròs, que no en tenim prou per a fer la paella-.
I posem que vaig a ca la Tia, -que viu a deu passes, literalment-, i li demane el paquet d’arròs amb la seua explicativa. És possible que me’l done i després, per exemple, em diga:- Dis-li a ta mare que no pose el vi, que nosaltres encara en tenim vi de Xaló i el portarem a taula. Dis-li: La tia m’ha dit que no poses vi, que la tia encara té vi de Xaló, i que el portarà a taula-.
Les matriarques de la meua família, doncs, ens han literalitzat des de sempre aquests encàrrecs, aquestes converses. Però la seua capacitat narrativa no s’atura ahí, naturalment. Es manifesta especialment en l’explicació de xicotets incidents, i, d’una anècdota, en fan una narració digna d’un post. De menuda em feia ràbia tota aquesta literatura. Quan em deien paraula per paraula el que havia de dir en cada encàrrec, botava de ràbia i els deia: No cal que em digues com ho he de dir. Jo ja sé dir-ho! I després, ho deia d’alguna manera diferent, incorporava xicotets canvis lingüístics, com a símptoma de rebel•lia. Ara que vorege els trenta anys -i la meua feina és lluitar contra la rebel•lia infantil-, em toca fer un estudi basant-me en la didàctica de la parla familiar, en la parla matriarcal, i ja em fregue les mans només de pensar en el bon material que tinc a casa.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Ciutadans del món

A classe, moltes voltes, se’ns deia que havíem de fer dels nostres xiquets “ciutadans del món”. I quan mire a les meues huit distintes nacionalitats en la meua classe de dèsset personetes, pense que el millor que podria fer d’aquestes criatures és fer-les ciutadanes d’algun lloc més concret, més xicotet, i que puga oferir garanties d’afecte. I la idea de convertir-los en ciutadans de Gandia em sembla suficientment ambiciosa com per a ampliar-ho molt més que això.
En tot cas, els meus xiquets no són els primers ciutadans del món que conec. N’he conegut bastantes -generalment xiques, cosa curiosa-; unes ciutadanes del món que em parlaven castellà amb somnis anglo-saxons. Em parlaven dels avantatges de tindre una visió oberta del món com si tingueren la boca plena de xocolata, com si, per voler ser d’alguna banda en concret, l’angle de visió es reduira a 30º, com els burros. Escoltaven grups planetaris -en anglès i en castellà-, i es posaven vestits globalitzats -dissenyats a Londres, fabricats a Taiwan i distribuïts a Madrid-. Com jo. En general, però, el que ens diferenciava a aquestes ciutadanes del món i a mi era que jo utilitzava quotidianament dues o tres llengües, i elles una.
No m’he considerat mai ciutadana del món per diverses raons: per a Nadal menge putxero; quan afirme o negue la religió, afirme o negue la religió catòlica; utilitze una -i només una- llengua per a escriure el meu diari personal; i tinc els meus avantpassats enterrats en un radi d’uns 900 metres quadrats. Com a molt, sóc ciutadana del MEU món: un món xicotet, quotidià i que m’ha sabut donar afecte i seguretat. Quan mire als meus xiquets, als xiquets de la classe, puc comprendre el desarrelament que puguen tindre des de la pertinença al meu món. Puc establir ponts de comunicació perquè ho faig des d’una visió fins a una altra. I entre tots, teixim a poc a poc una comunicació des d’uns punts de vista que espere que mai siguen completament iguals, perquè els xiquets bolivians o ucranians sempre seran bolivians o ucranians. A menys que ells mateixos decidisquen deixar de ser-ho. Mentrestant, la seua consciència de ser d’algun lloc -del que siga-, els donarà seguretat i pau. I no estic segura que un ciutadà del món, que mira a tants llocs alhora que corre el perill de tornar-se guenyo, tinga la sensibilitat suficient com per a comprendre-ho en un xiquet de 10 anys.

Acné

“Chuck Berry, Ramones, Elvis Prestley, Lou Read! Metallica Spreensting, Doors i BB King!! Podria estar dient noms tota la nit!! Que collons us donen per ser aixíííííííííí!!!!!!”
Em desperta els matins el Francino, explicant-me a l’orelleta les notícies que succeeixen en aquests móns de Déu -o en els móns de qui a cadascú li dóne la gana, vaja. Que no tinc manies-. I després de dutxar-me, vestir-me, desdejunar i obrir la porta del garatge al ritme frenètic de les notícies locals, quan m’assec al cotxe m’abelleix posar-me de bon humor. De manera que generalment, al cotxe, de bon matí conduisc amb Radio Pego, que posa una molt bona selecció de música, trenada amb anuncis d’herbicides amb un accent de la Marina que enamora.
Però hui Ràdio Pego no  me l’encertava, la música. I com totes les emissores musicals tenen programes que fan riure a tothom menys a mi, preferisc recórrer al casset, que és una aposta segura -sí, el meu Ibiza és dels que encara tenen casset. Feu-vos a la idea dels anys que té!-. I he ficat un casset que he trobat a la guantera, que tenia pinta de ser més vell que la picor. I tant que era vell!! Tenia exactament 15 anys!!! Lax’n’busto m’ha regalat una pujada d’adrenalina! He rejuvenit fins al punt que no sabia si enfilar cap a l’escola, a donar classe, o a l’institut, a rebre’n!
Sé que el sentit de l’olfacte pot portar records d’infantesa, però l’adolescència és l’època de l’oïda, de la música forta, del burret amb fanta de taronja -i que em disculpen els d’Alcoi, però jo el “plisplai” me’l feia amb fanta de taronja-, i de les sabates brutes, enfangades i aixafades després dels concerts.

Quan el món s’acaba bé

El més semblant a una festa de graduació que vaig tindre en acabar Comunicació Audiovisual va ser obrir una llauna de Cocacola de camí a l’estació de tren de València, per a tornar cap a casa amb una exhausta alegria. Ni sopars, ni orles, ni viatges de final de curs. Ni un sol trist colpet a l’esquena per part de cap company. Perquè el més semblant que he tingut a un company d’universitat, a la UOC, ha estat Emili, l’home amb qui em casaré algun dia. Sé que no és una etapa necessària, la de compartir el final d’una carrera amb els companys, però mira, ho tenia a la llista de pendents.

I tots aquests sentiments rebrollen ara, amb la força de qui va perdre aquesta oportunitat en el seu temps.
Amb això de les pràctiques, els de 3r pràcticament no ens veiem durant el 2n semestre: cadascú està a la seua escola, al seu poble. Però les trobades de practicum, les revisions que fem quinzenalment a València, ens obliguen a convergir al mateix lloc: el nostre entranyable i tercermundista edifici universitari. Com en un guió cinematogràfic de Patchwork, ens anem creuant pel camí, a mesura que el tren s’apropa a València. L’arribada a l’estació del Nord tot és un crit i un enrenou: el món s’acaba! Retrobaments i abraçades, rialles i records en el mateix lloc on vaig assaborir la meua trista Cocacola Audiovisual. Són trobades amb regust de comiat, amb nervis de fi d’etapa. 
És bonic que la vida dóne segones oportunitats. Encara que siga per a anècdotes tan senzilles com aquesta.

Històries del Bronx I

El barri de Corea -a Gandia- es diu oficialment així perquè en els seus inicis el dividia per la meitat la via del tren, a mode de paral·lel 38. És l’eixample obrer de la ciutat ducal, on fins fa 4 dies els xiquets es criaven al carrer. Ara, els xiquets es crien a l’escola, a la meua escola; i més que criar-se, l’escola és el lloc on s’ajunten. Com diu el refrany castellà “Dios los cría y ellos se ajuntan”. L’escola -que és on vaig a fer pràctiques- està flanquejada a una banda per un quarter de la Guàrdia Civil, un bloc de pisos marró i trist que cauria a trossos si no fóra que els fantasmes del franquisme hi actuen de contrafort. A l’altra banda, fent de barrera natural, hi ha un dels jardins més grans de la ciutat. I més enllà, lluny del radi d’influència, hi ha uns adosats d’aquells que no saps si els preus estan posats en euros o en pessetes.

El centre, el CEIP Botànic Cavanilles, teòricament és per a tothom que hi viu als voltants. En la pràctica, els xiquets dels adosats pugen tots els matins al 4 x 4 de sons pares i es dirigeixen a les escoles privades o concertades més cares de la ciutat, mentre que el meu Botànic Cavanilles s’omple poc a poc dels fills del veritable proletariat contemporani, aquell que no es pot permetre pagar tots els llibres de text el mateix mes perquè es queden sense menjar. Però això no ho saps fins que no entres al centre. I aquestes situacions no saps ben bé com solucionar-les.
L’altre dia li reclamava a dos xiquets que tragueren el llibre de plàstica -sí, sí, ara hi ha llibre de text fins i tot per a plàstica, perquè hi tenen fitxes que han de fer, dibuixar, enganxar, retallar…-.
– No tengo, profa. Mi mamá no tiene dinero para libros.
I a això, què respons? Quina teoria educativa hi apliques?

Superherois quotidians

Batman sempre ha estat el meu superheroi preferit, perquè és qui té més mèrit. Superman té uns poders extraordinaris que li han caigut del cel; aixina clar, jo també. Spiderman és un ésser transgènic, a qui els poder li són inoculats amb el verí d’una aranya. Això tampoc no en té massa, de mèrit. Però Batman no. Batman és una persona normal, que, damunt, viu en una ciutat on sempre és de nit -algú ha vist Gotham City de dia? Eh?-, i està carregadeta de gent indesitjable -clar, com sempre és de nit, és més fàcil amagar-se. Si tot té les seues raons, en el fons-. L’altre dia, sopant virtualment amb la Carme, vaig descobrir que en l’actualitat també n’hi ha, de superherois: els qui practiquen Parkour.
L’altre dia estava sopant pel xat del gmail amb la Carme -sopar vegetarià, perquè la Carme és vegetariana, esquerrana, dona, de classe obrera, nació oprimida i pel que sembla últimament també és occitana- quan em va enviar un reportatge de TeleMolinsdeRei sobre el Parkour, també conegut com l’art del desplaçament. Em fa gràcia, perquè crec que parkour és el primer neologisme d’origen francès que sent en molt de temps; els neologismes del segle XXI solen tindre accent de Sillycon Valley. El parkour és un art/esport urbà que consisteix a desplaçar-se per la ciutat utilitzant-ne l’orografia mentre es fa gimnàstica. De fet, els practicants de Parkour són moltes voltes ex-atletes de competició, que d’aquesta manera es mantenen en bona forma.
La Carme diu que cada vegada que els veu en acció, li entren ganes d’anar al gimnàs. Ja sé això d’anar desplaçant-se per on siga d’una manera poc ortodoxa no té molt a vore amb les batalles eeespectaculars de Batman. Però el sol fet que et vinguen ganes d’anar al gimnàs mentre els veus fent tots eixos malabarismes ja es tota una fita heroica.
Per a qui tinga curiositat, deixe aquesta publicitat -que no sé què publicita- d’un minutet i mig on es mostra què és això del parkour, amb una banda sonora deliciosa.

Petició a les comarques centrals

A la trobada d’Alcanar em va cridar molt l’atenció un llibre amb el qual ens obsequià l’ajuntament, i que tractava de Tortosa i els Comarques Centrals dels Països Catalans. Se’m va fer estrany perquè si d’alguna cosa acostume a presumir és de ser de les Comarques Centrals. I això de vore que algú altre també és una comarca central se’m fa estrany. Però pensant-ho bé, cadascú és del centre d’alguna cosa. I pensant-ho millor encara, La Safor, a banda de ser el centre del meu món, que jo recorde no és el centre de res. Però això de comarques centrals valencianes ja ve de lluny, de temps de la reconquesta, pràcticament. Tot i que els de Canal 9 últimament estan entestats en canviar-li el significat.
Les comarques centrals són La Safor, La Vall d’Albaida, la Costera, la Marina, L’Alcoià, el Comtat i la Canal de Navarrés, i tot i que estan dividides per les províncies, en realitat hi ha una tradicional vinculació econòmica, històrica i lingüística molt forta. A Canal 9, que això no els fa massa gràcia, com no poden erradicar el concepte de Comarques Centrals, el que han fet és intentar distorsionar-lo. I des de fa alguns anys es dediquen a referir-se a les Comarques Centrals quan parlen de les comarques de l’Horta -on està la capi- i les comarques del seu voltant. Ben mirat, per a un ignorant en història té més sentit. Però és incorrecte; i és una jugada feta “con alevosía y premeditasión”.
I posats a canviar coses en les Comarques Centrals, jo preferiria canviar la configuració actual afegint-hi un fitxatge estrella: La Ribera -tota, l’alta i la baixa-. Fa temps que tinc comprovat que comarca de La Ribera és una passada, i un bon jugador per a tindre en un equip.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

És que t’obliguen a ser radical!

Va, hui en conte una del poble. Millor dit, de casa. Crec que no he parlat mai de ma mare, però ella és tota una institució. Ha heretat la flama del matriarcat mediterrani amb una contundència que fa feredat. Com sempre passa entre mares i filles, tinguérem una època de topar constantment. I ara, com més major em faig, més pense que m’agradaria ser com ella. Almenys en el sentit de la seua rotunditat extrema. Però ja me n’he anat del tema; perquè, de fet, aquest post del que tracta veritablement -i sense que servisca de precedent- és de política.

La mare és puntaire; millor dit, la casa està transformada des de fa anys -des que es va jubilar- en un taller immens de puntes, boixets, “bolilleros”, cadires, agulles, fils, sedes, i cada setmana la casa s’omple periòdicament de puntaires que entren i ixen amb la bonhomia que solen tindre les persones que es dediquen a aquest art. I la mare, que de puntes n’entén molt -ara la tinc fent punta de coixí contemporània, una cosa es-pec-ta-cu-lar-, s’ha ofert per a fer una exposició de boixets a l’escola -a l’escola de La Font, vaja, on van els meus nebots-; i per a completar l’explicació, un dia, fer un taller explicatiu sobre com es fan els boixets. Perquè la mare és una àvia compromesa.
I en això que hui m’entra a l’escola, a vore com anava l’exposició, i me la veu -l’exposició- presidida per una bandera espanyola que -segons em narrava ma mare-, tombava d’esquena. Al costat, la blavera. “La blavera encara, que és valenciana. Però l’espanyola? Què fa una bandera espanyola presidint una exposició? Pitjor encara, què hi fa una bandera espanyola presidint LA MEUA exposició?? És que no hi té res a vore!! No té perquè haver cap bandera presidint cap exposició! Quan m’he vist allò, se m’han posat els pèls de punta, els he dit que ho tragueren, i que si el dia que vinga a fer el taller me la torne a vore, me’n vaig a casa i els xiquets es queden sense taller!!”. Amb el temps, no només me n’adone que jo cada dia m’assemble més a ma mare sinó que comprove amb estupor que cada dia ma mare s’assembla més i més a les seues filles. Se’m deu haver notat pel somriure, perquè en veure’m mig rient, ha continuat “Oh! Jo no sóc radical, Marta, ja ho saps. Però és que t’obliguen a ser radical!!”.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

El recull de la Catosfera Literària

Fa uns dies ja en parlaven Més content que un gínjol i Entrellum: El primer recull de la catosfera literària ja té portada. I quina portada tan rebonica! Ja fan ganes de llegir-lo! És una bona idea fer aquest recull: una manera de descobrir nous blocs sense deixar la vista a l’ordinador. Perquè això d’indagar a la xarxa d’una manera profunda en general es pot fer poques vegades -excepte per a Vent d Cabylia, que era un cas apart, clar. Ho trobava tot!-.
La portada és tan xula que em sap greu no ser-hi. Hi vaig enviar un text, però crec que no era dels més elaborats.

En això de literari, no sabia si es referia a que parlaren de literatura o a que foren literatura blocaire per se. De manera que hi vaig enviar aquest text (que enllace per si algú té curiositat) sobre la mort d’en Sebastià Sorribes, el pare Pitus. De fet, em plantejava si havia d’enviar o no un text. És cert que tinc un apartat que parla de llibres -l’apartat on està inclòs aquest post mateix-; però no és un bloc exclusiu de literatura, o no en parla amb tanta freqüència com els blocs que tinc enllaçats sota l’etiqueta de Blocs literaris.
Després, me’n vaig adonar que no havia de tractar de literatura, sinó que havia de ser un post bonic. I vaig pensar que hauria d’haver enviat aquest altre (que també enllace per si algú té curiositat). En tot cas, quan hom escriu cinc posts a la setmana -vaig a èpoques-, necessàriament sacrifica qualitat, (a no ser que un siga Joan Josep Isern). 
Hi ha blocs que s’actualitzen una vegada a la setmana i són un treball de boixets literari. Probablement són aquests els que trobaré al llibre. Bé, em consola pensar que tindré la oportunitat de conèixer a altres blocaires. I també saber que el llibre tindrà representació familiar: Emili i Juli. Em fa molta il·lusió veure’ls en un llibre tan bonic!
Espere que la iniciativa es mantinga, i que cada any a tots els blocaires que escrivim en valencià ens conviden a rebuscar entre els arxius per trobar una digna representació de la nostra essència. Qui sap, potser l’any que ve tindré més sort 🙂 En tot cas, ara per ara el recull ja està en marxa, i tinc ganes de tindre’l entre les mans, i ficar en nas entre les vides, els pensaments, de tota la gent que té la traça i la paciència de mantindre aquests diaris virtuals.